A banda el fet d’haver passat molta calor, l’estiu ens ha portat almenys tres notícies i esdeveniments que mereixen una petita anàlisi, encara que sigui concisa. La primera és la concentració gai que va tenir lloc la segona setmana del mes d’agost en diversos indrets pròxims a Barcelona, també a la metròpolis, sota el nom de Gai Circuit, o Gay Circuit; hom prefereix la primera grafia perquè és un sinònim català d’ alegre.
Barcelona s’ha convertit en una de les capitals gais del món sencer -descartant aquells països, nombrosos, en què l’homosexualitat està prohibida-, per no dir en la seva capital. Al llarg de l’any s’esdevenen tres o quatre festivals d’aquesta temàtica per a goig dels gais més conspicus i eminents, nacionals i estrangers. Són festes que es troben en el deixant de les vindicacions homosexuals de decennis força antics, de quan ser gai era castigat amb una llei que, en castellà, se’n deia “ de vagos y maleantes ”: de gais peresosos, n’hi ha; de malfactors, suposem que en la mateixa proporció que en qualsevol altre sector sexual de la societat.
Però ja fa molts anys que els gais han aconseguit que les lleis del nostre país, aquestes almenys, els protegeixin amb tota mena de garanties: l’homofòbia és avui tan castigada com les actituds hostils o insultants envers les dones. Llavors hom es pregunta: ¿Cal continuar manifestant-se per uns drets ja consolidats? ¿No seria millor que aquestes mostres de fervor homo es produïssin, malgrat el risc que això comportaria, en països i societats en què aquests drets encara no s’han aconseguit?
I encara més: ¿per quina raó aquests festivals gais estan dominats per un exhibicionisme que frega la impudícia, amb cossos tots iguals, que semblen fets amb un motlle de fer pastissos -les famoses “pastilles” del tors-? ¿Per què no hi tenen cap lloc els homes d’una certa edat -l’edat d’un servidor, per exemple-, en nom de la igualtat universal dels gais respecte als heterosexuals, i de tots els gais, grans i petits, joves i vells, guapos i lletjos, entre si? És un misteri.
O no n’és cap: hi ha una certa tendència dels activismes gais de Barcelona a l’espectacle, com està succeint d’altra banda en tants altres aspectes de la vida cultural de la ciutat. Però un servidor, que no presenta cap sospita d’enemistat amb el món gai, ans tot el contrari, es preguntava en veure determinades imatges a la televisió, si allò no s’assemblava més a un mercat de la carn que a una manifestació d’éssers raonables. Li van venir ganes de passar per allà i dir: “Posi’m tres unces de pernil salat!”, “Posi’m un bon filet de vedella!”, “Doni’m una cuixa de xai, que tinc invitats a casa!” “¿Tenen botifarres de sal i pebre de la Garriga?” “Cap i pota!”