El dol t’obre un abisme immens i inesperat sota els peus
“Com seré recordat? Quina imatge deixaré als meus? M’adono que encara estic a temps de retocar el quadre abans d’entregar-lo, com ho faria un artista, d’afegir noves formes, línies i colors al llenç de la meva vida, per dibuixar-hi una imatge harmoniosa que convidi els qui la recordin a viure amb goig, amb confiança, amb alegria”. La reflexió forma part del monòleg Inconsolable, del filòsof Javier Gomá, que es representa fins demà al Teatre Romea, interpretat per Fernando Cayo sota la direcció d’Ernesto Caballero.
Gomá (Bilbao, 1965) va escriure aquesta peça teatral arran de la mort del seu pare. Llavors ell tenia cinquanta anys i ja sabia, és clar, que la gent es mor, i els pares, també. Però una cosa és saber-ho i una altra, trobar-t’hi. “Un no deixa de ser un misteri per a si mateix. Sabia, per descomptat, que el meu pare es moriria, però no sospitava ni remotament què significava per a un fill que es mori el seu pare. [...] No havia previst l’abisme insondable que t’obre el dol sota els peus i vaig ser el primer a sorprendre’m de la meva negligència”.
Mentre vivim, escriu Gomá, la nostra biografia està encara en marxa i el que és essencial es barreja amb el que és anecdòtic. Quan es mor algú, desapareix el que n’era accidental i se’ns revela la veritat. “Què és al final la vida de l’home, amics? -ens pregunta Cayo des de l’escenari-. La lenta gestació d’un exemple pòstum. Tota la nostra vida es resumeix en una preparació de la veritat que lliurem als qui ens sobreviuen. El mot grec per designar la veritat és aletheia i significa literalment no-oblit, és a dir, record”.
Els secrets familiars que la memòria ja no pot guardar
Som records. Els que guardem i els que deixem en els altres. I som fruit dels pares i mares que hem tingut, això també. Hi penso tot llegint Sabates de taló italià, de Magdalena Tulli (Varsòvia, 1955), un llibre publicat per Raig Verd i traduït al català per Xavier Farré (l’edició castellana és de Rayo Verde, amb traducció de Francisco J. Villaverde).
Basada en la biografia de l’autora, aquesta obra ens presenta una dona mig polonesa mig italiana que torna a casa a cuidar la seva mare, que pateix Alzheimer. La malaltia li esborra uns records i fa que n’aflorin uns altres. El llibre ens transporta a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial, i més enrere: dins del cap de la mare de la protagonista, el temps comença a fluir en sentit contrari. Primer li marxa de la memòria el dia d’ahir, després el mes passat. I esdevé una caixa de sorpreses als ulls de la pròpia filla. Una caixa de secrets revelats: “La mare llençava de la seva memòria circumstàncies que jo coneixia de la meva vida, per sota de les quals van començar a treure el nas unes altres que jo desconeixia completament”.
El retorn, amb peces que no encaixen, al París de la joventut
Quan revivim el passat, la memòria fa el que vol. “Intento posar ordre als meus records. Cadascun és una peça de trencaclosques, però en falten moltes, de manera que la majoria queden aïllades. De vegades aconsegueixo fer-ne encaixar tres o quatre, però no gaires més”. Ho diu el narrador de Records dorments, de Patrick Modiano, publicat per Proa i traduït per Mercè Ubach.
Aquesta és la primera novel·la de Modiano després d’haver obtingut el Nobel de literatura del 2014. En castellà l’ha publicat Anagrama amb una traducció de María Teresa Gallego Urrutia. Es tracta d’una narració breu en què un escriptor madur evoca el París dels anys seixanta i mitja dotzena de dones amb les quals va coincidir. Un relat -amb cadàver inclòs- sobre la realitat, el somni, la memòria i l’oblit.