La neonatologia s’ocupa del nounat (o de la nounada), i algú es pot preguntar per què no s’ocupa del neonat. La dualitat entre paraules cultes (manllevades directament del llatí) i paraules d’evolució popular és una constant en totes les llengües romàniques. Parlem d’un problema ocular (del llatí oculus ) de l’ull, i ningú se n’estranya. Però en el cas de nounat el que sí que pot estranyar és que tinguem un prefix popular, nou-, combinat amb una arrel adjectival aparentment culta, nat.
En efecte, nat ve del llatí natus, però podem dir que és un cultisme? Ho seria si s’hagués reintroduït al català des del llatí, però es tracta més aviat d’un arcaisme, d’un romanent del català antic. Això explica que el puguem trobar en el llenguatge més popular (“que és nat de mare verge i està mig mort de fred”).
Si el nat fos culte, esperaríem que nou no s’unís a nat sinó a nascut per formar nounascut seguint el patró de nouvingut o noucasat. És el que fa el francès, nouveau-né, l’anglès, newborn, el portuguès, novo-nascido, i el romanès, nou-nascut.
La millor prova d’aquest aparellament classista, en què les formes cultes i les populars tendeixen a no barrejar-se, és que en anglès també hi ha neonate i en portuguès neonato. En el cas del castellà, un neonato de registre més tècnic conviu amb el recién nacido popular.
L’italià presenta un problema similar al nostre. En italià nascut és nato ( nato és alhora culte i popular). En teoria, doncs, tant podria fer nuovo-nato com neonato, però el seu nuovo no funciona com a prefix i opten per neonato.
El que ens hauria de quedar clar d’aquest garbuix és que una cosa són les paraules possibles d’una llengua i una altra les reals. En català, tant nounascut com neonat són paraules possibles i ben formades, però només nounat és avui una paraula real, que trobem als diccionaris. Al meu modest parer, nounascut no ens fa cap falta però neonat podria ser una forma culta, més tècnica, que convisqués amb nounat.