Qui escriuria sobre Dostoievski si pogués escriure com ell?
George Steiner va defensar fins al final que els grans crítics literaris no arriben ni a la sola de la sabata dels grans creadors. “Quan mira enrere, el crític veu l’ombra de l’eunuc”, deia. D’aquí va néixer el títol de la novel·la L’ombra de l’eunuc, de Jaume Cabré, un llibre en què quatre personatges diferents -l’Armand, en Duran, la Teresa i en Bolós- acaben adreçant al protagonista una mateixa pregunta: “Qui és, Steiner?”.
En una entrevista concedida a The Paris Review el 1996, Steiner repetia la frase que tant havia impactat Cabré: “Un gran crític és un escriptor frustrat. Un gran crític sap sempre que és l’ombra de l’eunuc si es compara amb el creador. ¿Vostè creu que algú escriuria un llibre sobre Dostoievski si pogués escriure una sola pàgina d’ Els dimonis?”. I també: “Txékhov en té prou amb dues pàgines per crear tot un món. Això és molt diferent del que pot arribar a fer una persona com jo”.
A la conversa que va mantenir durant anys amb l’assagista italià Nuccio Ordine, i que ha vist la llum aquesta setmana en forma d’entrevista pòstuma (la condició era que s’havia de publicar l’endemà de la seva mort), Steiner es retreia no haver tingut el valor de posar-se a prova de veritat com a creador literari. “No vaig voler assumir el risc transcendent d’experimentar alguna cosa nova en aquest àmbit, que m’apassiona. Crític, lector, erudit, professor, són professions que estimo profundament i que val la pena exercir bé. Però és completament diferent de la gran aventura de la creació, de la poesia, de produir noves formes. I, probablement, és millor fracassar en l’intent de crear que tenir cert èxit en el paper de paràsit, que és com m’agrada definir el crític que viu d’esquena a la literatura”. El mestre de la literatura comparada ho veia clar: “La distància entre els que creen literatura i els que la comenten és enorme; una distància ontològica (per fer servir una paraula pomposa), una distància del ser. Els meus col·legues universitaris no em van perdonar mai que sostingués aquesta tesi; molts barons i certa crítica estrictament acadèmica no van acceptar que em burlés de la seva presumpció de ser, de vegades, més importants que els autors dels quals estaven parlant”.
Steiner revela també en l’esmentada conversa amb Ordine que durant trenta-sis anys havia enviat centenars de cartes a una interlocutora secreta i que el conjunt d’aquesta correspondència -un dietari compartit que barreja intimitat i pensaments- es conservarà a Cambridge i es podrà consultar a partir del 2050, quan ja s’hauran mort la seva dona i la seva gent propera.
Potser l’amistat és més valuosa que l’amor perquè no hi ha desig
A l’obra Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers (la culpa d’un títol tan llarg és de Hamlet ) veiem com el catedràtic d’història econòmica Josep Pujol va redactar -empès per Àlex Rigola, autor i director del muntatge- dues cartes pòstumes. La primera, adreçada a la seva filla, era per ser llegida quan l’Alba tingués l’edat del seu pare en morir, és a dir, seixanta-tres anys. La segona anava adreçada a una hipotètica neta del senyor Pujol i és l’única que encara resta inèdita, perquè la primera ens la llegeix la mateixa Alba des de l’escenari de la Sala Beckett, trenta anys abans del que en teoria tocaria. L’obra sencera és, de fet, una mena de llegat pòstum de Josep Pujol, a qui Rigola va fer conversar sobre la vida mentre se sotmetia a l’últim cicle de quimioteràpia i assumia amb prou serenor una mort imminent.
“Potser l’amistat és més valuosa que l’amor, perquè no té l’egoisme del desig carnal”, diu George Steiner. “Les amistats canvien amb el temps perquè les persones canvien”, diu Josep Pujol, després de donar-nos un d’aquells consells impagables sobre l’amor: “S’ha de trobar algú amb qui sigui fàcil riure”.