Una nova esperança per a la humanitat
No hi ha esperança, només por. Tots anem amb el pilot automàtic posat de les distopies. Paradoxalment, són les ficcions que ens fan viure. Ens hem convençut que vivim en una època d’involució. Certament, els senyals són manifestos: retorn de la ultradreta, de nou l’amenaça nuclear per una guerra al cor d’Europa, crisi climàtica, fonamentalismes religiosos, habitatge inaccessible per als joves... Podríem allargar i detallar més la llista. Fa temps que vam renunciar al paradís del cel dels creients i als paradisos a la terra dels militants. Fa temps que la idea il·lustrada de progrés va perdre el seu encant. Estem instal·lats en el nihilisme, en el no-future.
¿Es pot viure sense esperança? Sí, per descomptat. Tanta gent, al llarg de la humanitat, simplement ha sobreviscut. Però, poc o molt, imaginar alguna llum al final del túnel, regalar-se algun bri d’optimisme, és el que acostumem a fer tots. Per molt instal·lats que estiguem en el fatalisme, busquem alguna vàlvula d’escapament. La qüestió és que no sigui només reactiva, a la contra. La qüestió és no cedir ni a l’angoixa ni a la catàstrofe.
Bruno Latour, mort fa uns mesos, ha deixat com a darrer llegat un llibre-conversa amb el periodista Nicolas Truong, cap d’opinió de Le Monde. A La Terra, traduït per Adrià Cruells i publicat per Arcàdia, sintetitza el seu desig per l’esdevenidor humà, convençut que "el paper d’un avi o d’un filòsof no és anunciar la fi del món". Contra els "col·lapsòlegs" i els "catastrofistes", Latour augura un retorn a la Mare Terra com a camí de sortida cap a un nou temps que superi l’Antropocè (l’impacte dels humans industrialitzats damunt el planeta). "Ens vam civilitzar amb la modernitat [científica i filosòfica], però malament, ja que hem arribat a un atzucac. Ara ens podem recivilitzar amb la qüestió ecològica", que no pot ser una nova religió. (Tot i que recomana a l’Església una teologia que suposi passar del Déu que es va fer home a un Déu que és la Terra, un camí que ja hauria agafat el papa Francesc amb l’encíclica Laudato si).
Una ciència humil davant la Terra
La teoria gaia del científic James Lovelock, també mort recentment, és el punt de partida de Latour: els éssers vius fabriquen les seves pròpies condicions d’existència, idea confirmada per la microbiòloga Lynn Margulis a través de l’estudi dels virus i els bacteris. Galileu va alçar els ulls vers el cel, Lovelock els va abaixar vers el sòl. I Latour, com a filòsof amb mirada sociològica i antropològica, busca la manera d’aterrar aquesta idea i d’evitar que sigui interpretada com una reacció contra el progrés tecnològic. La nova comunió amb la Terra no pot negar ni la llibertat ni l’abundància. No es tracta de renunciar als avenços tecnològics, a les màquines i els objectes fabricats, que ja formen part de la nostra naturalesa humana. Això sí, "cal que puguem triar, discernir, la bona tecnologia de la mala tecnologia" i posar "les condicions d’habitabilitat per damunt de les qüestions de producció".
Proposa, doncs, una ciència i una tecnologia més modestes, atentes a les conseqüències dels propis avenços. (Hauria estat interessant, en aquest sentit, escoltar les seves reflexions sobre la intel·ligència artificial). Per a Latour, els científics no poden erigir-se com els únics intèrprets del món. Entre altres coses, perquè les seves veritats són canviants: la ciència està en evolució permanent i això és el millor que té o que hauria de tenir, humilitat davant la Terra.
La, diguem-ne, veritat de Latour està a cavall de la política, la filosofia i la ciència. No en un sentit relativista, sinó d’una manera transversal. La ciència (o la tecnologia) per si soles no ens salvaran. I el mateix passa amb la filosofia i la política. Quina política, doncs? "L’ecologia és la nova lluita de classes [...], els conflictes ja no són només socials, sinó geosocials", a partir d’unes classes més de tipus cultural que pròpiament marxistes i "que encara s’estan formant". Uns conflictes que s’hauran d’afrontar des de l’acceptació de les nostres dependències mútues i des d’una nova racionalitat ambiental. Aquest és l’esbós d’una nova esperança.