El món s’enfonsa? Tranquil·litat i... llegiu Epictet

Creixement demogràfic sobretot de les ciutats, decadència de la religió tradicional, inestabilitat política, globalització i encreuament de cultures, crisi institucional, individualisme... El nostre present trasbalsat s’assembla prou al món hel·lenístic de fa 2.300 anys, quan com a resposta van sorgir filosofies ètiques com l’estoïcisme, que va arrelar i després es va estendre en època de l’Imperi Romà per ciutats com Atenes, Alexandria i la mateixa Roma, amb Epictet com a principal figura. Esclau alliberat i esguerrat, va ser secretari de l’emperador Neró i, com Sòcrates, mai va escriure res: tot el que ens ha arribat d’ell ho sabem a través del seu deixeble Flavi Arrià.

Tal com explica Ignacio Pajón Leyra a la introducció de l’antologia de textos Epicteto. El arte de vivir (en tiempos difíciles) (Alianza editorial), la principal preocupació d’Epictet era la llibertat, una llibertat sòbria i raonable, íntima. La cadena de pensament que fa sorgir Epictet arrenca amb el cinisme antic del socràtic Antístenes, que té continuïtat en Diògenes i Crates, els quals fugen de les convencions per tornar a una vida austera, natural i lliure com a ciutadans del món (cosmopolites). Amb ells, arribem al fenici Zenó de Cítion, arruïnat comerciant estranger a Atenes. És el primer estoic, moviment que es desenvolupa durant la Grècia antiga i que després fa forat en el món romà, perviu d’alguna manera al llarg de l’Edat Mitjana, el Renaixement i la modernitat, i arriba fins als nostres dies.

Avui, col·loquialment, un estoic és algú que mostra fortalesa i serenitat davant les desgràcies. Realment, tal com va tot, és una actitud útil. Però en què es fonamenta aquesta filosofia? Contraposat amb l’epicureisme (que gira al voltant de la noció de plaer) i l’escepticisme (que relativitza la veritat), l’estoïcisme defensa la condició racional de l’ésser humà, és a dir, el control de les passions irracionals que ens empenyen al plaer sense límits, a la ira, a la persecució de la fama o el prestigi social, a la riquesa... Segons els estoics, totes aquestes passions ens fan menys lliures interiorment. Davant de tot això, proclamen l’autocontrol, l’autodomini. I es proposen comprendre el món per transformar-lo però acceptant que la majoria de coses no depenen de nosaltres. És a dir, compromís i alhora tranquil·litat i bons (i pocs) aliments.

Per exemple: amb la natura, el que toca és respectar-la, respectar el curs de la vida natural. És a dir, l’estoïcisme entén que una causa principal del patiment humà és pensar que ho pot canviar tot. Doncs no. Segons Epictet, encara que no estiguin en la nostra mà les nostres emocions, la nostra sort, els nostres records, els nostres béns o la nostra salut, sí que ho estan les consideracions amb què les jutgem, els nostres judicis, la nostra mirada, la qual, al capdavall, serà la base de la nostra acció o omissió. Sí: omissió. Perquè la llibertat, per a Epictet, és més una manera de pensar que d’actuar. Tal com fa notar Pajón Leyra, aquesta visió deu tenir a veure amb la realitat d’algú que va néixer esclau i que, més que enfrontar-se a aquesta condició, va decidir ser lliure interiorment.

Per acabar, una tria de set sentències d’Epictet: "Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres". "El que pertorba els éssers humans no són les coses, sinó les opinions sobre les coses". "Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix". "Si algú t’explica que algú parla malament de tu, en lloc de defensar-te contra el que hagi dit, respon: «Doncs no coneix els altres defectes que tinc, perquè si no no hauria dit només això»". "Pots ser invencible sempre que no entaulis cap batalla en la qual la victòria no depengui de tu". "Si el teu germà és injust, no te l’agafis pel costat injust, sinó més aviat pel costat que és el teu germà". "Si només beus aigua, no vagis arreu dient a la primera oportunitat que només beus aigua".