Aquells moments en què la vida sembla la línia d’un cercle perfecte

BarcelonaFeia uns mesos que el llibre En terra de meravelles (Angle Editorial, 2025), de la filòsofa i professora Eulàlia Bosch, em perseguia per casa. Inconscientment, se m’atansava i se m’allunyava: el dia que va arribar, els seus colors m’insistien sobre la taula del menjador; el vespre següent, esperava pacient una oportunitat a la tauleta de nit; l’endemà, amb l’arribada d’un nou llibre, va veure’s desplaçat a la taula del despatx. Els dies passen i hi ha lectures que no troben el seu moment, fins que finalment les comences i entens per què sempre les havies mantingut a prop, fent un passeig erràtic per casa, evitant relegar-les del tot a la pila de títols pendents que en el fons saps que mai llegiràs.

En terra de meravelles és un llibre preciós. Ho és per molts motius. Els explicaré desordenadament, com fa ella; com es pot fer amb tots aquells pensaments que saps que igualment et duran a algun port. Un dels motius pels quals m’ha enganxat –no he pogut parar de llegir-lo fins al final, tot i que ara penso que seria millor haver-ne gaudit a poc a poc, apreciant cada píndola de saviesa–, és perquè al principi fa servir sovint el verb bellugar, que és dels més bonics que deuen existir en la nostra llengua i que ve del llatí bullicare (posar en ebullició), que al seu torn deriva de bullire (bullir) i de bulla (bombolla); una forma d’existència que s’omple fins que explota o vessa, com la relació entre els llocs per on passa l’Eulàlia i les relacions d’idees que li generen. M’agradaria fer servir més aquest verb; en els nostres temps, el català se’ns aplana com si ens haguessin arrencat les pàgines del diccionari.

Un altre motiu: llegir l’Eulàlia m’ha fet tornar a pensar, com he fet molts cops a la vida, que els museus catalans són plens de dones sensibles i amb molt de talent. La majoria no fan grans escarafalls, són discretes, d’un apassionament reflexiu, i troben en les activitats relacionades amb l’art la seva principal manera d’aportar sensibilitat a un món que en necessita molta. El llibre és una defensa de les vides que s’entremesclen amb els llenguatges de l’art: “És com si un vocabulari fet de formes i de colors, de moviments i de sons, s’anés adherint a l’abecedari conegut i amb ell la percepció del món fos més ampla i més misteriosa alhora”.

Un dels meus capítols preferits és “Una platja, una cova, una muntanya”, en què la filòsofa relata aquells moments en què la vida sembla la línia d’un cercle perfecte que per fi troba l’altre cap i fa clec i es completa. Puc entendre amb tota certesa la intensitat que devien tenir aquells moments per a Bosch (menjar una ostra dins l’aigua del Port de la Selva; estirar-se dins la cova d’Altamira; fer foc dins d’un cercle de pedres en un racó dels Alps). De segur que jo també els hauria viscut així. Admiro que pugui posar paraules a aquests moments de lucidesa, d’encaix entre l’anècdota que som i el món que habitem, perquè són instants plens d’una sensació tirant a inefable, bastant corporal i sobretot d’un estadi mental diferent. Jo visc per aquests clecs. No ho fem tots? Aquest capítol m’ha fet pensar en Miró.

Del llibre també destacaria el breu i preciós homenatge a la curiositat de Maria Aurèlia Capmany, amagada dins d’una conversa de l’autora amb dues dones de Nova York; i el capítol dedicat a Jorge Oteiza; com li passava a ella, però, si el destaco també és per fanatisme cap a la figura de l’escultor. En terra de meravelles és un recull de memòries que quan s’acaba et deixa amb ganes d’agendar una trobada amb l’autora per tal de seguir la conversa. Quan gires la contraportada, hi pot haver un regust millor?