Sobre el MNAC, la identitat i l'interès perdut
Fa pocs dies es van reunir al MNAC, Barcelona, quatre experts en museística que van expressar la seva preocupació per la marxa de l’entitat, per la deserció dels visitants d’aquella classe mitjana de la ciutat que, com en altres capitals d’Europa, ha perdut l’interès en la cultura del passat, i pel caràcter desdibuixat del concepte que ha de definir tot museu. Els especialistes consideraven que el MNAC “és una col·lecció única i magnífica”, ben cert, que “formalitza la identitat catalana i la identitat contemporània”. La idea és saludable, però caldria tenir present que la identitat catalana i la identitat contemporània més aviat són contradictòries, perquè la “identitat contemporània”, en termes globals, no forma cap unitat, sinó un esmicolament general o una identitat bastarda. I encara: “El públic cada cop entén menys la identitat i la missió del museu més important de Catalunya”.
Aquí neix una pregunta cabdal: què vol dir “entendre la identitat d’un museu”? És evident que aquest museu presenta diacrònicament la producció artística de Catalunya, amb els alts i baixos que ja sabem; però que, tanmateix, “la funció del MNAC hauria de ser establir una sintaxi que tracés una continuïtat entre una obra i l’altra”. Fins aquí tot molt correcte, oportú i intel·ligent, malgrat tota llacuna.
Però en aquestes reflexions hi mancava un punt d’enorme importància: posat que el recorregut en aquest museu es pogués fer d’una manera cronològica, començant pel preromànic i acabant amb les peces del segle XX, posat també que s’hi notaran uns buits lamentables, què seria, malgrat tot, el millor que se li podria oferir a un visitant? En el millor dels casos, per tal de copsar una vaga idea d’“unitat” i d’“identitat” –concepte inadequat en un museu que reuneix peces de moments culturals i polítics tan dissemblants–, caldria vincular cada peça, o cada conjunt d’obres relatives a un moment historicopictòric definit, al context social, cultural, religiós, econòmic i polític que les va veure néixer –cosa que es pot fer sense cap dificultat en l’art romànic, el gòtic, el del realisme del segle XIX i el del Modernisme–. Això, per desgràcia, no formaria una continuïtat que permetés parlar de cap “identitat” –ni artística ni “nacional”–, i no solament pel fet que la “identitat nacional” catalana ha patit diverses transformacions al llarg de la història, sinó perquè les obres mateixes no sempre obeeixen a una connexió de sentit entre art i nació. De vegades posseeixen una singularitat que les fa escàpoles a tota pretensió d’aplegament i coordinació semàntica.
No veiem altra manera de donar sentit a una suma tan heterogènia i desigual d’obres d’art que fornir el visitant de la informació imprescindible perquè situï les obres, totes i cada una, o per estils, en els contextos que permeten fer-les comprensibles. Per a això, esclar, cal posseir una certa cultura prèvia a tota visita. El que no ens sembla que s’hagi de fer és “trobar la mena de connexions capaces de parlar-nos de les coses que ens interessen en aquest moment”. Perquè en un museu de peces històriques no és el present, el que ens ha d’interessar i interpel·lar, sinó el passat. El present, tot sol, no explica cap obra artística de la història; ho fa cada un dels passats en què s’inscriuen.