Surt adesiara la notícia (dir-ne informació seria massa generós) que el greal que hi ha a la catedral de València és l’autèntic de la llegenda. De quina llegenda? De totes les que en coneixem? No, encara hi ha una petita llegenda cèltica que resisteix amb la seva vella història. Vaig retrobar-la fa poc llegint La historia del Grial, de Joseph Campbell. Un es pensa que el món és com el coneix, però el món civilitzat ja hi era abans de la cultura de la qual nosaltres formem part (també seria massa confiat anomenar-la la cultura que tenim). El greal no es va convertir en el calze on Josep d’Arimatea va recollir la sang de Crist fins que, pel camí, va ser abduït per l’imaginari cristià. Això el cristianisme ho ha fet molt, arribar l’últim i posar-se el primer.
Abans de Chrétien de Troyes, abans que els relats de cavallers errants acabessin impregnats del cristianisme místic que tant els caracteritza (i que tant els afavoreix), aquestes històries flairaven com el més verd folklore dels celtes (com li passava al vestit verd de Robin Hood; d’això, però, ja en vam parlar dissabte passat). El greal (si no l’autèntic, el primigeni) en temps dels celtes era un bol, un recipient pagà d’on sortien tota mena de coses bones, i si amb alguna cosa mitològica tenia a veure era amb el corn de l’abundància. És a dir, que estava més a prop de la Venus de Laussel (l’escultura en relleu del paleolític, també anomenada la Venus de la banya), que de l’esotèric sender que porta des del Gòlgota fins a Glastonbury. A les novel·les de cavalleries la història del greal està lligada a la figura de Perceval, el gal·lès. Si bé és un grapat d’anys posterior, es manté més pagà, i més salvatge, el Parzival del cavaller i poeta germànic Wolfram von Eschenbach (que va inspirar el Parsifal de Wagner), que el Perceval de Chrétien, on fins i tot la llança que apareix en la misteriosa processó del castell del rei Pescador està considerada com la que portava a la crucifixió el soldat Longí. En Wolfram, una frase definitiva encapçala tot aquest passatge: “Quan va arribar al Greal, va començar el joc de daus de la seva desgràcia”. La dissort és vista com una jugadora compulsiva que mai no es pot aturar. Els celtes sí que en sabien.