Literatura per a l'era de l''speed dating'
BarcelonaTothom sap que els contes tenen menys requesta que les novel·les. Es venen menys, es llegeixen menys, agraden menys. Per bé que també tenen un públic fanàticament fidel.
Llegir contes pot ser més desagraït, sobretot perquè en general els llegim malament, amb massa voracitat i sense deixar espai per pair-los, és a dir, els llegim com una novel·la: ens empassem cinc contes seguits i encabat l’empatx és tan monumental i la barreja de personatges, narradors i mons tan bèstia que s’aglutinen en una massa compacta i indestriable. En primer lloc, doncs, hauríem de moderar el consum compulsiu de contes per evitar la indigestió. Jo acostumo a prescriure màxim dos contes seguits, i si es té fam de més, contenir-se i saciar-la llegint un altre gènere. Si no, la borratxera està assegurada.
Però el "problema" dels contes no s’acaba aquí. Quan llegim una novel·la, al cap de cinquanta o vuitanta pàgines (cadascú té el seu període de festeig) ja ens hi hem casat i ens hi entregarem del tot; hem acceptat el to, el codi, el món i la mirada que ens proposa, cosa que no vol dir que no la puguem abandonar, però ens serà més difícil. En canvi, davant dels contes, l’escepticisme del lector no calla: potser el primer ens ha entusiasmat, però ¿i el següent? L’escriptor ha de renovar amb cada conte el vot de confiança i, a més, com que no hi ha una trama que ens arrossegui d’un conte a l’altre, l’expectativa s’ha de crear cada vegada de zero. Amb cada conte el lector s’ha de fer seus nous personatges, històries, narradors, tons; pot ser esgotador. A sobre, resulta que quan un conte ens fascina, al cap de deu o vint pàgines se’ns acaba. El conte frustra.
Puc entendre aquests arguments, i, tanmateix, em sobta que precisament avui els contes agradin menys que les novel·les, perquè avui costa trobar les condicions ideals per a la lectura: el temps escasseja i és de mala qualitat (entretallat, interferit pel món, els mòbils i el multitasking), i això afecta la concentració. Llegim els tuits telegràfics però no els articles que citen. Ens calen resums, brevetat. Són també mals temps per als totxos: excedir les 500 pàgines dissuadeix (espanta) alguns (massa?) lectors. En els darrers dos anys han sortit llibrots molt notables i literàriament aplaudits, que tanmateix venen menys del que mereixerien i sospito que sovint es deixen a mitges; penso, per exemple, en Els angles morts, La verda és porta, Entre l’infern i la glòria o Tots els mecanismes.
La fragmentació del temps lliure
En canvi, el conte és idoni per a la vida que portem: s’adapta millor al caràcter fragmentari del temps lliure, exigeix menys compromís, ofereix la satisfacció immediata d’arribar fins al final de la història i no culpabilitza perquè no abandonem a mig camí els personatges i la trama. Sembla el gènere ideal per a l’era de l’speed dating. ¿Per què no hi ha un boom del conte? ¿Quin és el boom, doncs?
Les novel·les breus arrasen. Ho demostra l’èxit rotund dels Petits Plaers de Viena. Són textos exquisits d’entre 100 i 200 pàgines "de grans autors de la literatura universal, per a lectors amb poc temps"; ho diuen ells mateixos per definir la col·lecció: han sabut veure i aprofitar de la millor manera la tendència del mercat (brevetat més qualitat literària); són llibres de petit format, és a dir, que a cada pàgina hi caben menys paraules i, per tant, són encara més breus del que semblen. Un cas extrem d’això mateix és l’edició d’Un cor senzill, de Flaubert, que publica Rosa dels Vents; un text d’11.000 paraules (unes 30 pàgines "normals") que s’ha convertit en un llibre de 90 pàgines gràcies a quatre il·lustracions (precioses, cert) i a una compaginació que jo qualificaria de delirant i antinatural per a la lectura.
Per més que els llibres breus no són proporcionalment més barats, al lector no li reca que li donin menys pels mateixos diners; ¿per què? Perquè el lector té la necessitat de sentir que llegeix llibres llargs encara que no ho siguin, el lector es vol sentir intel·ligent malgrat que no pot llegir tot el que voldria i paga per obtenir la satisfacció d’arribar fins al final dels llibres i d’acabar-los en poc temps. Compra el dret de sentir-se bon lector. Em fa l’efecte que ara mateix podem arribar a pagar per dues hores de lectura el que fins fa poc pagàvem per vuit hores de plaer literari.
Se suposa que els contes agraden menys, però quan ens venen un conte com si fos una novel·la breu, el problema s’ha acabat. Ves que no sigui que el que no ens agrada no són els contes, sinó veure’ns a nosaltres mateixos com a lectors de contes. I aquesta és la clau, perquè si no ens agrada veure’ns com a lectors de contes és a causa del prejudici (la gran mentida) que els contes no són literàriament tan importants com les novel·les. També per això es venen menys, es llegeixen menys, agraden menys. Prou.