La nova traducció dels àlbums de Tintín -reeditats per Casterman a partir del 2001- ha suscitat els habituals esgarips amb què sol rebre la cultura catalana tot el que altera referents sagrats. Calia tornar-los a traduir? Jo diria que sí. Hergé és un miracle i els seus àlbums són encara devorats per nens que s’inicien en la lectura. Per aprofitar-ne tot el potencial no podíem eternitzar una traducció dels anys 60.
La traducció de Ventalló, de dring noucentista, volia recrear i redreçar la llengua, i està plena de troballes. Però part dels seus intents, com era inevitable, no han prosperat i ara resulten detonants. Sobta que algú digui en to distès “Fou anit quan tot va començar!”, i té tot el sentit que els diàlegs d’un còmic reflecteixin el català que es parla ara quan és, a més, del tot genuí: “Tot va començar ahir a la nit!”
S’ha vist com un horrible sacrilegi que L’orella escapçada sigui ara L’orella trencada, i ho entenc. La traducció més asèptica i fidel de L’oreille cassée potser és L’orella trencada, però és també una traducció més plana i vulgar. Ventalló, en un intent d’enriquir i normalitzar, va triar un verb més precís i suggerent, un verb que s’ha instal·lat en l’imaginari tintinaire. En casos així, potser calia ser menys asèptic i més sensible al precedent.
Fora d’aquests excessos la nova traducció és, en bona part, solvent. Però de vegades la perd l’afany de simplificar. Un exemple. Hipòlit Càlix lamenta, a L’estel misteriós, que el bòlid no hagi topat amb la Terra provocant “el superb cataclisme que jo esperava”. En canvi, Hipòlit Calis, a L’estrella misteriosa, només parla “del cataclisme que esperàvem”. Sense superb ni jo,deixa de quedar magistralment retratada la ridícula vanitat del savi Hippolyte Calys, a qui Hergé fa dir “ le superbe cataclysme que j’avais espéré ”.
La nova traducció, reflectint un vici molt estès i a l’altre extrem del Noucentisme, ho vol fer tot planer fins i tot saltant-se Hergé, i almenys en aquest sentit no millora sinó que empitjora la de Ventalló.