L'últim insult a Beethoven
BarcelonaHi ha persones a les quals desperta una enorme curiositat saber de què ha mort un veí, un conegut, un parent llunyà. Sembla que quan li són explicades les causes d’un dels fenòmens més naturals del món, que consisteix a passar de ser a no ser –que és la gran qüestió–, queden tranquil·litzades: com si fos més important una malaltia que la mort.
En el cas de persones que han adquirit molta fama, encara és més habitual aquesta necessitat de recerca. I sembla que descobrir aquesta minúcia prèvia a la mort d’algú sigui l’única causa eficient de la seva mort; quan, de fet, el que és decisiu en la vida i en la mort és solament el pas del temps.
Uns investigadors que no devien tenir res més a fer han agafat un cabell de la clepsa de Beethoven per mirar de descobrir de què va morir. Per l’estudi d’aquell cabell han sabut que Beethoven va morir d’una hepatitis B, i que, possiblement, el fet de beure massa va precipitar aquest desenllaç funest.
No es tracta solament d’una pèrdua de temps, sinó gairebé d’un insult al geni d’algunes persones capaces de crear una obra que perdura més enllà de la seva mort; una obra que, per tant, deixa en un lloc absolutament anecdòtic el fet que aquella persona morís o no morís. En aquests casos, tant se val: una obra artística, també una gran descoberta pel bé de la humanitat, com la penicil·lina, fan que la causa de la mort dels creadors i inventors genials es converteixi en una notícia mancada de tota importància.
La perennitat d'una obra
Quan d’una persona estimada que ha mort es diu que “viurà per sempre en nosaltres”, hom exagera. Per contra, en el cas dels homes i dones que han deixat una obra fabulosa ―la Capella Sixtina, la Commedia, A la recerca del temps perdut― no tan sols és irrellevant saber de què van morir, sinó que també ho és el fet que aquella persona morís. Aquests homes i dones, escassos en el decurs dels segles, han deixat una obra perenne que ens fa considerar que no van morir mai.
De vegades, és tan gran allò que van deixar que ni tan sols tenim plena consciència que un dia van viure: semblen ànimes sense cos. L’obra eclipsa tots els detalls menuts d’una biografia. I un cabell de Beethoven passa a convertir-se en una petitesa que atempta contra la vida eterna del seu llegat.