Joan Fuster us farà més lliures
Si m’ho pregunteu, el Fuster polític és per a mi el menys interessant. Sobretot perquè és el més banalitzat, simplificat, empetitit. M’atrau molt més el pensador lliure, que va a la seva, dotat d’una curiositat universal i d’una feliç erudició: l’intel·lectual que et sorprèn, que s’ho passa bé donant voltes a una idea, que fa de l’experiència humana una excusa per entendre’s i entendre el món, sense dogmatismes. Ja ho veieu: aquest és un Fuster molt a la manera de Montaigne, amb la diferència que el perigordià tenia la vida solucionada i el de Sueca se la va haver de guanyar a força d’escriure, que és el que sabia fer millor i el que li agradava. Escriure i llegir, esclar. "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres", escrivia. O, dit d’una altra manera, "les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten".
En l’Any Fuster que ara celebrem, per a algú que no el tingui en el seu radar, un títol adequat i fàcil per introduir-s’hi és Consells, proverbis i insolències, reeditat per a l’ocasió per Ara Llibres, amb pròleg de Jordi Muñoz, que encerta definint l’enginy de l’assagista valencià com a àcid però mai cínic, irònic amb tot, inclòs amb ell mateix: "No és poca cosa, en els temps que corren, saber que podem ser crítics, mordaços fins i tot, sense caure en el cinisme, que és l’avantsala de la rendició", el retrata Muñoz.
L’obra recull un conjunt d’aforismes escrits fa més de mig segle que ens sorprenen per la seva vigència, com si el temps no hagués passat. Per això Fuster és un clàssic. Tot i estar ben lligat i compromès amb l’època que li va tocar viure, escriu més enllà del seu temps, agafant distància mental, enllaçant passat i futur. Ell mateix es diverteix en aquest joc: "Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: «Joan Fuster és la mesura de totes les coses»".
No puc suportar els fanàtics: el meu problema és que soc un fan dels escèptics com Fuster, que no es refien de res ni de ningú. Vegeu, per exemple, aquests dos seus aforismes encadenats: "Rarament es pot formular una veritat –cert tipus de veritat, en tot cas– sense que sembli una insolència". "Potser per això, de vegades, hi ha qui a base d’insolència pot fer creure que diu veritats". I precisament sobre el fanatisme: "La bona fe, la bona fe... Els fanàtics, ¿veus?, tots són gent de bona fe". O, encara: "Hauríem de sentir-nos una mica –si més no, una mica– responsables de la cara dels nostres fills i del fanatisme dels nostres correligionaris: nosaltres, en certa manera, també en tenim la culpa". O sigui, que ningú no està a recer de prejudicis i obnubilacions. "Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició".
Solitari sociable –"La soledat fatiga; fatiga la companyia. No hi ha solució"–, humanista gens idealista –"Els homes semblem més humans quan hi ha un pèl de degradació en la nostra vida"–, racional i sentimental –"Les idees clares; els sentiments, confusos"–, partidari de la intel·ligència –"Hi ha qui és estúpid per pura mandra"–, amb gust pel dubte i la contradicció –"Allò que més m’interessa de les meves (diguem-ne meves) idees són les objeccions que jo mateix podria posar-hi"–, provocador enjogassat –"Cal ser escrupolosos: sobretot, a l’hora d’escollir els nostres escrúpols"–, i sobretot lliure: "La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!" No ho dubteu, Fuster us farà més lliures.