Joan B. Cendrós, quin personatge!
Aqualsevol persona que vulgui entendre per què la Catalunya d’avui té una extraordinària pulsió independentista, li convé llegir la biografia que Genís Sinca ha dedicat a Joan B. Cendrós, El cavaller Floïd (Proa), aquell prohom de les finances i la cultura a qui un dia Boadella va voler ridiculitzar sobre els escenaris i sense el qual avui no existiria ni Òmnium ni el Romea ni el premi Sant Jordi de novel·la, Raimon no hauria debutat a París, Terenci Moix potser no hauria fet carrera d’escriptor i l’ Enciclopèdia catalana s’hauria quedat a mitges.
Sinca ha dedicat cinc anys a reunir documents i testimonis de la vida d’aquest milionari fet a si mateix -a l’estil nord-americà: fill d’un barber i orfe als 20 anys, en plena Guerra Civil-, d’aquest mecenes sovint incomprès -una mica a l’estil Cambó-, d’aquest lector i editor apassionat -a l’estil Pere Quart-, d’aquest viatger infatigable -a l’estil alt executiu del segle XXI-, d’aquest home vehement i espectacular, fins i tot en el vestir -a l’estil americanes i corbates Sala i Martín-, d’aquest bibliòfil i melòman sense parangó... En fi, d’aquest gran desconegut.
De la mà de Sinca i Cendrós, el lector entendrà moltes coses. Entendrà, per exemple, que en els anys foscos de la dictadura franquista hi va haver qui des d’un principi va donar-ho tot (temps, diners i il·lusions) per salvar la llengua i recuperar la llibertat. Gent molt diversa. Cendrós entre ells, esclar. Entendrà que, dins el catalanisme més radical, fins i tot en aquells anys de lluita unitària hi havia una pluralitat fenomenal: és molt interessant, per exemple, la mala sintonia que Cendrós sempre va tenir amb Pujol, l’únic que va fer fracassar dues vegades algú acostumat a l’èxit (amb Banca Catalana i amb Esquerra Democràtica de Catalunya, el partit que havia creat amb Trias Fargas i Alavedra i que Pujol va acabar engolint); Cendrós, sobretot, mai va perdonar a Pujol la fi de Banca Catalana, amb la qual l’empresari de Floïd va perdre molts milions i va veure com s’embrutava el seu nom. I el lector entendrà, encara, que hi ha gent amb diners, molts diners -Cendrós es vantava sovint de ser “milionari en dòlars”- per a qui els diners no tenen cap sentit si no són per dedicar-los a una causa que el transcendeixi a ell i als seus: en el cas del biografiat, a la causa de Catalunya, la seva llengua i la seva cultura.
El llibre de Sinca és llarg i apassionant. Es recrea en els detalls, en el retrat psicològic del protagonista, però també d’uns quants secundaris de luxe, des de l’esmentat poeta Joan Oliver Pere Quart, a qui Cendrós va donar un modus vivendi posant-lo al capdavant dels segells editorials Proa i Aymà -i de qui emergeixen les contradiccions d’un fill de la burgesia vingut a menys, que alternava amargor i entusiasme sense solució de continuïtat-, fins al també poeta i activista mossèn Pere Ribot, o al creador de l’escoltisme i exiliat Josep M. Batista i Roca, al mateix Pujol, a Ramon Aramon -i la seva entrega absoluta i obsedida a la salvació de l’Institut d’Estudis Catalans-, als també poetes i protegits de Cendrós Blai Bonet i Josep Carner, al mecenes Fèlix Millet i Maristany -pare del Fèlix Millet cleptòman del Palau de la Música, que va embrutar el llegat del seu progenitor-, o a Josep Tarradellas, amb qui Cendrós, a través d’Òmnium, va topar frontalment a París.
Hi ha moments en què el text es transforma en una novel·la negra, quan Cendrós es fa amic d’un policia franquista, Ramón Jerez; o en un melodrama familiar, quan després de patir un atac de cor ha d’assumir la traïció empresarial del seu cunyat Quique Jorba; o en una novel·la rosa per la relació d’amor amb la seva dona, Rosa Maria Jorba, una nena de la generació Blanquerna, educada en el Noucentisme cívic republicà. I després hi ha perles com els sorprenents epistolaris amb Henry Miller, Neruda o Espriu, o la no menys increïble recuperació per part de Cendrós del testimoni escrit d’un Lorca catalanista.
El cavaller Floïd és, doncs, un magnífic retrat d’època a través d’un burgès atípic, culte i profundament lliure, que en plena dictadura genocida feia gala d’una catalanitat desacomplexada i militant, i que malgrat l’autarquia franquista va aixecar quasi del no-res un imperi empresarial internacional alhora que es dedicava en cos i ànima a una extraordinària tasca de mecenatge cultural.