Jean Marie del Moral, fotògraf. Fill d’exiliats republicans: del José, d’una bona família de Jaén, i de la Pilar Mir Marquès, d’una humil família de la Granja d’Escarp. Van anar a parar al camp d’Argelers. A casa, a París, es parlava castellà amb el pare, català amb la mare i l’àvia i francès entre els fills. “De l’exili un no es cura mai. Es viu amb la memòria”, diu el Jean Marie en la llarga tertúlia amb Pere Antoni Pons que conforma el llibre Conversaciones con Jean Marie del Moral (Ensiola). Nascut a França el 1952, es considera “mig andalús i mig català”. “Cada ésser humà és tradició i història”.
Bona part de la seva obra és un homenatge a l’Espanya dels exiliats, a la seva dignitat. Un dia, el torero Dominguín li va dir: “No és Picasso qui sent nostàlgia d’Espanya, sinó Espanya qui sent nostàlgia de Picasso”. Una altra part important de la seva fotografia gira entorn de l’art contemporani. El lligam entre aquests dos universos són artistes com Apel·les Fenosa i Joan Miró. Amb tots dos va tenir una gran amistat. També Antoni Clavé, Xavier Valls, Antoni Tàpies, Antonio Sura, Eduardo Arroyo... I després els més joves, entre els quals destaca la seva connexió amb Miquel Barceló, a qui va seguir a l’Àfrica. Això -exili i art contemporani-, sumat a una joventut marcada pel Maig del 68 a França, és el que conforma la personalitat de Jean Marie del Moral, que es considera “un anarquista cívic” antisectari. “En realitat només crèiem en la cultura, volíem una estructura social més justa. Hem perdut”. Avui, diu, “la prepotència del diner no només es nota en el món de l’art. La vulgaritat del diner tradueix la vulgaritat del que som”. A ell no l’ha salvat el diner, sinó saber mirar. “Saber mirar salva”, diu citant Blai Bonet. Ha treballat per a la premsa francesa -sobretot L’Humanité i Fortune Magazine -, ha viatjat molt -el Canadà, els Estats Units, l’URSS, la Xina, Àfrica, el Japó, Mèxic, Tahití, Turquia i tot Europa-, ha retratat molts estudis d’artistes -a part dels catalans i espanyols, Motherwell, Schnabel, Lichtenstein, Stella...- i al final s’ha establert a Mallorca, des del 2012, on du una vida tranquil·la amb la Catherine i amics com Biel Mesquida i Pep Maür. “Em sento lliure, per fi”.
¿La seva moral fotogràfica? No tot s’hi val per obtenir una foto. “Els paparazzi són cretins que fotografien cretins per a diaris que llegeixen altres cretins”. “Un retrat és un diàleg (breu) entre dues persones”. “Un fotògraf és un caçador pacífic”. “Moltes vegades, en el moment de fer fotos, penso en quadres”. “La literatura, el cine i la pintura han estat i són encara essencials per a mi, són el punt d’arrencada de la meva feina”. “No suporto les fotos sorolloses, les que criden. Busco el silenci”. “Les fotos de violència no aturen la violència, la valoritzen”. “Com a fotògraf, jo no vull molestar [...] La meva àvia Higínia era igual. Va morir el 1982 a la Granja d’Escarp, on havia tornat amb els meus pares l’any 1976, després de la mort de Franco”.