La ximpleria superficial de la política
L’agost de 1945 els Estats Units van llançar dues bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki. Era la fi de la Segona Guerra Mundial. El 15 d’agost l’emperador Hirohito anunciava la rendició del Japó. L’any següent l’escriptor Ango Sakaguchi publicava l’assaig breu Sobre la perdició. "L’home no es perd perquè ha perdut la guerra. Es perd perquè és home. La resurrecció és només possible després de la perdició completa", escrivia sota el doble efecte de les amfetamines que prenia per poder mantenir el ritme de creació –escrivia molt– i de la derrota bèl·lica i moral, total, del seu país.
Sakaguchi, fill d’una família benestant vinguda a menys, interessat de jove per la religió i la filosofia hindú, també havia estudiat literatura francesa. Pertanyia al grup literari anomenat els Burai, que literalment vol dir "viure fora de la llei, ser poc respectuós amb la moral i els bons costums socials". Eren escriptors decadents i nihilistes. Ell havia evitat ser mobilitzat al front apuntant-se a la companyia cinematogràfica nacional de propaganda militar. La dependència de les drogues, cada cop més gran en la dècada dels 40, l’havia portat a partir al·lucinacions visuals i auditives.
Sobre la perdició, una mena de psicoanàlisi personal i col·lectiva japonesa, forma part del recull de textos breus de Sakaguchi traduïts al català i reunits per Ko Tazawa sota el títol Sota un bosc de cirerers plenament florit (Lapislàtzuli Editorial). Els altres textos són, a més del que comentem i el que dona nom al llibre, La idiota, i El doctor Vent. "La gent tendeix a voler, en general, que les coses belles s’acabin abans de perdre la bellesa", escriu a remolc de la destrucció bèl·lica. Es confessa poruc de mena, diu que no li agrada la sang, rebutja l'harakiri, però alhora admira les grans destruccions, els bombardejos que contempla des del terrat del cine Nechei al Tòquio atacat pels nord-americans, l’abril del 45. A partir de llavors li fa il·lusió "perseguir el riure de les noies joves" sobre els paisatges arranats. "El Japó va perdre la guerra i el bushido, el codi d’honor dels samurais, va ser abolit, però l’home va néixer per primera vegada a l’úter de la veritat que és la perdició".
Les llibertats, amb la nova Constitució del 1947, van canviar el país. Davant d’aquell gir polític, Sakaguchi escrivia: "Després de la guerra, ens estan permeses totes les llibertats. Tanmateix, un home s’adona de les seves pròpies limitacions i de la falta de llibertat real quan li estan permeses totes les llibertats [...]. Una reforma política es pot realitzar en un dia, però el canvi humà, no". I encara: "L’home neix i viu per perdre’s [...]. L’home no es perd perquè ha perdut la guerra. Es perd perquè és home. Es perd perquè es viu, res més. [...]. Igual que l’home, el Japó també hauria de perdre’s. Cal descobrir-se a si mateix i salvar-se, per extraviar-se pel camí de la perdició, fins al final. La salvació a través de la política és una ximpleria superficial".
No sé si això ens pot servir als catalans, després de la perdició del Procés. Més enllà de la política també hi ha vida. I mort. Sakaguchi va morir el 1955 d’una hemorràgia cerebral. Tenia 48 anys. Un altre gran escriptor japonès de la postguerra, Yukio Mishima, fascinat per la mort i que s’acabaria fent l’harakiri el 1970, va escriure del seu col·lega: "No té por del futur ni estima el futur", "Tot ell era com un túnel, un gran buit".