A diferència d’altres països, Anglaterra va donar un estol de grandíssimes escriptores al llarg dels segles XVIII i XIX. Una d’elles, potser la millor de totes, és Jane Austen (1775-1817), que va viure la joventut al comtat de Hampshire, i després en altres llocs, però sempre en medis rurals. Va ser educada com esqueia a una nena del període georgià, però això no va impedir que llegís moltes novel·les, gènere encara considerat de mal gust i procliu a la dissipació dels costums segons l’Església i els conservadors anglesos. Entre el rector de la parròquia de Steventon, tanmateix, i la biblioteca ben assortida del seu pare, Jane, que no semblava aficionada al matrimoni, va viure sempre entre amistats, lectures i redacció pausada de novel·les. Aquest era el seu gènere, possiblement a causa -i espero que les feministes no m’ho blasmin- de tenir una visió del món concentrada, i del tot depenent de les notícies i les tafaneries que li explicaven les seves coneixences quan passaven a visitar-la. Es tractava, gairebé sempre, de qüestions amoroses i sentimentals, en el tractament de les quals Austen supera qualsevol novel·lista del seu temps, incloses les germanes Brontë.
Un dia, James S. Clarke, que era amic seu, havent-se convertit en secretari privat del príncep de Coburg, va demanar a Jane -més en benefici propi que de l’escriptora- que escrivís un historical romance (els anglesos distingeixen entre la fantasia del romance i el realisme estricte de la novel, o novel·la) sobre la dinastia dels Saxònia-Coburg i Gotha, una de les grans famílies nobles del continent i de l’illa. Jane Austen va respondre: “ My dear Sir... És molt amable de part seva demanar-me això que em diu, i estigui cert que soc molt partidària que es faci un historical romance sobre la casa dels Saxònia-Coburg ... Però jo no seria mai capaç d’escriure ni un romance, ni un poema èpic. No podria seure seriosament per escriure un romance com cal, llevat que m’hi jugués la vida; i si escrivís les coses que m’agradaria escriure-hi, carregades d’humor i rient-me de mi mateixa i dels altres, segur que em penjarien abans d’acabar el primer capítol. No; he de perseverar en el meu estil i anar fent la via que m’escau; pot ser que mai més triomfi en el gènere de la novel·la, però estic segura que fracassaria en qualsevol altre gènere de literatura”.
Jane Austen va romandre novel·lista, i així va morir, havent-nos deixat obres mestres de l’envergadura de Seny i sensibilitat, Orgull i prejudici, Mansfield Park, Emma i Persuasió (1818, pòstuma), moltes d’elles traduïdes al català. Tot escriptor ha de saber en quins gèneres pot excel·lir, que mai són tots: ni Cervantes va ser un bon dramaturg, ni Borges un gran poeta.