La il·lustradora que volia vèncer la seva germana

BarcelonaQuan era petita, la il·lustradora italiana Beatrice Alemagna competia amb la seva germana per veure qui feia el dibuix més bonic. Aquesta forma de concurs fraternal era iniciativa del seu pare, que anys més tard va reconèixer que potser no havia estat la seva millor idea. Tot i que, efectivament, pugui semblar un plantejament qüestionable, també és veritat que va ser una mena de llavor de la carrera de la seva filla Beatrice. Quan aquesta tenia vuit anys, la família va anar a París. El pare va triar la Torre Eiffel: qui en fes el millor dibuix, s'enduria una nina Corolle, que m'imagino com una mena de Nancy de la meva època. Alemagna volia guanyar, i va mirar-se la torre amb gran atenció. Al vespre, però, el seu pare va dictaminar que la nina era per a la seva germana, i ella va plorar amb desesperació. En aquell moment, però, es va prometre que un dia dibuixaria una Torre Eiffel preciosa i la publicaria en un llibre. No només va complir-ho, sinó que avui és una de les il·lustradores més reconegudes i admirades de tot el món, que en català podeu trobar publicada, sobretot, per Combel i A Buen Paso.

Una prova del seu èxit és la velocitat amb què es van esgotar les entrades per veure-la a Kosmopolis. La va presentar una altra il·lustradora italiana, Anna Castagnoli, que va estar esplèndida en el seu paper. Va començar explicant com s'havia fixat en l'obra d'Alemagna, ja fa 25 anys: "Era tot el contrari del que ens havien ensenyat: «Poseu els personatges de cara, que vegem bé els seus sentiments»: els de la Beatrice estaven d'esquena; «Feu-los guapos i que quedi clar què senten, perquè els nens els entenguin bé»: els personatges de la Beatrice tenen emocions complexes, no saps si estan tristos o melancòlics, són d'una gran finesa".

Confiar en els nens

També va explicar que sempre fa una mena de secundaris, que no saps ben bé qui són, ni com són, allunyats dels estereotips. "Té una expressivitat que ha marcat la història de la il·lustració". De seguida, Alemagna va explicar que això té a veure amb la relació que ha establert amb els nens. Cita el grandíssim Gianni Rodari, que deia que ell s'hi dirigia sense baixar a la seva alçada, sinó posant-los ben amunt. Diu que aquesta manera de fer la va il·luminar, i que des d'aleshores sempre s'ha adreçat a ells com a criatures obertes al món, que viuen sense barreres. "De les primeres coses que vaig tenir clares és que volia parlar-hi com a persones, éssers, entitats, no com a éssers petits", va dir. No els posa les coses fàcils, perquè no cal: hi confia.

Per això, com li diu Castagnoli, als seus llibres s'acosta a la lletjor, al fàstic, a la por o al fet de ser dolent. Fins i tot, a temes com la depressió. Alemagna explica que un editor americà li va censurar un dibuix que anava en aquest sentit, i ella no ho va entendre: "Per a mi és important que un nen pugui experimentar aquest tipus de sentiments abans de viure'ls a la vida. El primer lloc on sentir por, o angoixa, pot ser un llibre, és un moment molt protegit. Llavors poden anar més enllà, entendre i, per tant, créixer". Us explicaria tantes coses més d'aquella conversa! El vessant dramàtic a l'hora de crear que li van deixar els concursos familiars, i que a vegades la fan arribar a la taula estirant-se els cabells, perquè no li surt un personatge. O la manera com observa la gent. O, també, com explica que la literatura per a nens no és literatura per a nens, sinó literatura. Punt. L'article es fa curt per parlar de la grandíssima Beatrice Alemagna. Estigueu atents al CCCB, i correu a veure el vídeo quan el pengin.