Claudio Magris és un home que pensa. Penseu que no és tan habitual, això. No tothom se sent amb la necessitat de pensar sobre el món que l’envolta. De fer-se preguntes i respondre-les, preguntes que vagin més enllà d’un mateix, de les pròpies necessitats i desitjos. Magris té aquesta curiositat universal, aquest neguit de mirar a l’entorn i buscar explicacions, per això s’ha convertit en un escriptor totterreny, que fa novel·la i assaig, que fa crítica i tradueix, que escriu a la premsa. Algú que pensa tot i saber que “un llibre, com deia Paul Valéry, ajuda a no pensar, i això és el que, al fons del cor, cadascun de nosaltres desitja més intensament”.
Edicions de 1984, que s’ha preocupat d’anar-nos acostant la seva obra, treu ara Instantànies, un recull d’articles publicats al Corriere della Sera entre el 1999 i el 2016, en traducció de Josep Alemany. No són articles polítics o d’actualitat, per això no han perdut vigència. Com indica el títol, són instantànies, reflexions a peu de la realitat quotidiana d’un veí de Trieste, ciutat de frontera, que és també un viatger despert, mundà i tafaner.
“Davant un còctel, homes i dones són tots iguals, com davant l’amor i la mort, reclutes del destí posats en fila i vestits amb uniforme”. No som res. Però sobretot no som res sense els altres: “El sentit de l’existència consisteix sobretot a dialogar, a sortir de nosaltres mateixos i trobar-nos amb l’altre”. Si pot ser sense jutjar-lo, perquè “com deia Don Quixot, que cadascú s’ocupi dels seus pecats”. Magris ho practica, troba persones interessants i hi conversa, com per exemple aquell dia que surt d’un restaurant per fumar i s’asseu a la voravia. Una colla de nois i noies passa a prop seu i un d’ells, d’origen africà, li pregunta “amb accent gairebé vènet”: “Tot bé?” La fan petar, el noi és del Senegal... Quan marxen, Magris pensa: “Em ve al cap que no he preguntat mai «Tot bé?» a ningú assegut a terra”. Jo tampoc. I vosaltres?
O la història de l’Ida, mestressa d’un hostal de muntanya on Magris passa temporades. Quan l’espòs mor, ell s’adona que només parlava amb el marit, que de l’Ida no en sabia gairebé res: “Havia viscut contenta amb el seu home, però a la seva ombra”. I, tot i la tristor, la mort d’ell “li havia donat una independència, una dignitat que abans li era desconeguda”. I d’aquí Magris va a parar a “la tirania exercida [per algunes dones] sobre l’home en detalls quotidians”, una tirania que no és “sinó el poder envilidor que els criats tenen a vegades sobre els amos, sense per això deixar de ser criats”.
Magris és lliure i pensa. Compartir les seves cabòries us farà lliures i us farà pensar.