Gràcies, autors que ens sabeu fer riure
Quan un llibre ens arrenca una rialla, ja se’ns ha guanyat
La Beatriz i la Marta van a dinar a casa de la protagonista sense nom de la novel·la (no té nom però és inevitable atribuir-li la cara i les circumstàncies de l’autora, Milena Busquets). Totes tres havien estudiat al Liceu Francès i havien compartit roba, viatges i confidències. Amb els anys l’amistat s’ha anat refredant. El cas és que arriben a casa de la narradora i ella adverteix a l’acte que a la Beatriz li falta una dent. “Potser li acabava de passar i no se n’havia adonat. Potser li ha caigut a la porta de casa, em vaig dir. Algun nen, quan sortís a passejar aquella tarda, es trobaria un queixal pel carrer, pensaria que era una dent de dinosaure i el guardaria com un tresor fins que un dia la seva mare el trobés i, sorpresa i horroritzada, el llencés a les escombraries”.
La narradora, escriptora de quaranta-i-tants anys, s’asseu estratègicament a la dreta de l’amiga desdentegada:“Si no girava gaire el cap cap a mi, estaríem bé”. La seva intenció és fer que les amigues d’infantesa parlin de la Gema, la companya que es va morir d’una leucèmia fulminant quan tenien quinze anys. Abans que res la Beatriz fa una pregunta de protocol:“I com estàs? Com va tot?”. Llavors l’amfitriona salta: “Que com va tot? Però si t’ha caigut una dent! Com vols que vagi!”.
I aquí jo, lectora, ric de gust. Gairebé que la lectura ja m’ha pagat la pena, perquè poques coses m’agraden tant com estar immersa en un llibre i trobar-m’hi una escena divertida. Els qui no som de riure fàcil encara valorem més les persones que ens saben despertar la rialla. Mai agrairé prou a Imma Monsó, per exemple, l’ús que sap fer de l’humor. Més que recordar les trames dels seus llibres, recordo els esclats de riure inesperats que he experimentat llegint-los.
Milena Busquets sosté que Gema, la seva nova novel·la –en castellà a Anagrama i en català a Amsterdam, amb traducció de Lurdes Serramià–, és millor que l’anterior, También esto pasará, i a mi no m’ho sembla. La relació apassionada amb la mare morta era un fil conductor més sucós. Però, ep, en aquesta hi ha l’escena de la dent, que m’ha incomoditat sense deixar de fer-me riure. No sé si la literatura ens salva de res, però crec que l’humor ens salva de tot.
(Per cert:sorprèn que la traducció al català porti per títol Gemma, amb dues emmes, quan la noia a qui fa referència es diu –també en la versió catalana– Gema, amb una ema. Les explicacions que en va donar l’editor Joan Carles Girbés a la roda de premsa virtual sonaven poc convincents. Diria que la raó és comercial: així es distingeix d’un cop d’ull quina edició és la catalana i quina la castellana. Des del punt de vista de la coherència narrativa, trobo que és una decisió desencertada. Però no em feu gaire cas: a mi m’estranya que hi hagi qui prefereixi un llibre traduït al català quan en podem llegir l’original en castellà, i resulta que També això passarà és el llibre més venut del catàleg d’Amsterdam.)
El retorn de la gran Olive Kitteridge, la millor notícia d’aquest febrer
Llegeixo amb fruïció Llum de febrer, d’Elizabeth Strout, novel·la en què reapareix un personatge inoblidable: Olive Kitteridge. L’han publicat Edicions de 1984 en català, amb traducció d’Esther Tallada, i Duomo en castellà, traduïda per Juanjo Estrella. Estic ben ficada en la història de Kayley Callaghan, que viu amb la seva mare al poble de Crosby. Pateixo per si la mare es vendrà o no el piano que la filla ha deixat de tocar. Em sulfuro amb el senyor Ringrose com si la Kayley fos filla meva. De cop, Strout escriu que una vegada la Kayley va demanar a la seva mare si ella era bonica, i que la mare li va respondre: “Aviam, no guanyaràs cap concurs de bellesa, però en un espectacle de monstres tampoc t’hi voldran”. La frase m’agafa desprevinguda. Soc a l’habitació amb la porta tancada, però la rialla que he fet s’ha sentit a la cuina.