La galeria nocturna de Santiago Carrillo
BarcelonaDeixant de ser notícia va ser com la Transició esdevenia cultura; fent el pas de l'actualitat a la història. La història és tot el que no recorda la memòria. L'altre dia vaig trobar d'antic un llibre de memòria que conté la II República, la guerra, la dictadura i tota la Transició explicades de retrat en retrat. El va escriure Santiago Carrillo, encara que mai he tingut clar que aquests llibres els escriguin ben bé els seus signants, i es diu Juez y parte. 15 retratos españoles (Plaza & Janés, 1996). Sembla que l'autor domina força una manera d'escriure (la francesa clàssica de Michelet), com per atribuir aquest fraseig al dirigent comunista, el qual s'expressava amb una característica barreja de carrer i analítica de partit.
Allò que inqüestionablement es troba a l'obra, però, és el punt de vista de Santiago Carrillo, la seva opinió i experiència vital, perquè va conèixer en temps real cadascun dels esmentats, des d'Azaña fins a Joan Carles I. Es tracta d'unes memòries polítiques narrades a través de personatges decisius de la història recent. L'opinió resulta tan necessària com l'objectivitat, això és el que se sent llegint aquest llibre. No importa si va succeir de la manera en què ho diu, perquè a canvi comprenem com el va viure, què pensava i què pretenia el testimoni que ara parla i quina era la seva posició davant els esdeveniments.
Conèixer la veritat d'una persona és també la manera d'arribar a la veritat pròpia o, si més no, a unes conviccions personals. Quan va publicar aquest llibre, Carrillo ja estava fora de joc políticament parlant. Fins i tot, havia renunciat a la militància en el seu mític partit. De fet, aleshores ja no hi havia mítica per enlloc. I així, des del seu exili en la història, des d'aquest desterrament de l'actualitat, va recrear un bestiari de fabuloses criatures polítiques. Al llibre, els socialistes Largo Caballero i Prieto fan la rèplica tràgica i majestuosa al que va tornar a viure, llavors com a protagonista, amb Guerra i González, ja que el millor del llibre no és llegir-lo retrat a retrat, com una galeria, sinó com un mirall on es reflecteix tot el que s'hi diu i tot el que l'envolta. La cultura de la Transició consisteix sobretot a llegir, perquè sense llegir no hi ha cultura.