La monstruosa relació de dependència entre l’artista i el seu públic
Tinc la sort de tenir la desgràcia de no haver llegit mai fins ara res d’Isak Dinesen (pseudònim de la baronessa Karen Blixen, 1885-1962). M’he abocat a posar-hi remei i he començat pel llibre de l’autora danesa que tenia més a mà, que també és el primer que se’n va traduir al català, el 1986: Contes d’hivern. Un volum publicat per Edicions 62 amb traducció de Toni Pascual, aquell noi que va guanyar el Sant Jordi als disset anys i que devia pagar cara tanta precocitat, perquè va treure una segona novel·la quan en tenia vint i va desaparèixer del mapa literari.
Al contrari de Pascual, Dinesen va ser una escriptora tardana: la seva carrera literària va arrencar de debò quan tenia quaranta-sis anys, després d’haver-se casat i divorciat i d’haver dirigit una plantació de cafè a Kènia. Havia après l’anglès de petita i va escriure tant en anglès com en danès. Es va erigir com una narradora immensa. Al pròleg de Contes d’hivern, Toni Pascual sosté que “no es pot esperar cap gran evolució d’un escriptor que publica la seva primera obra als 46 anys”. Una tesi discutible que potser avui no subscriuria ni el mateix Pascual.
L’últim relat del recull es titula Un conte de consol i passa en un cafè de París. El conte del títol és, de fet, un conte dins del conte: la Dinesen era molt amiga de les capses xineses. Un escriptor d’èxit i un amic seu parlen de la relació entre creador i públic. “Totes les relacions humanes tenen en si mateixes quelcom de monstruós i cruel -diu en Charlie, l’escriptor-. Però la relació de l’artista amb el seu públic es troba entre les més monstruoses. Sí, és tan terrible com el matrimoni”. És terrible, raona, perquè hi ha una dependència mútua i a contracor. Sense obra d’art no hi ha públic que la contempli o la llegeixi, això és evident. “I un quadre que ningú no contempla, existeix? I existeix un llibre que mai ningú no llegeix? No, cal que els contemplin, que els llegeixin”. Cal un lector o espectador. “I nosaltres volem que [aquest lector] es multipliqui, criatures míseres que som”, admet en Charlie.
Tota obra d’art té una cara idealitzada i una de pervertida
L’escriptor recreat per Dinesen defensa que totes les obres d’art són belles i perfectes i, alhora, són espantoses i ridícules, fracassos absoluts. I és el públic qui té el poder de veure’n una cara o l’altra, la idealitzada o la pervertida. “Quan l’obra d’art commou el públic i el fa estremir-se, fins al punt que la celebra, amb llàgrimes de contrició o orgull, com una obra mestra, llavors esdevé una obra mestra. I quan l’acusen de ser poc interessant i vana, esdevé vana”. Ara bé, quan el públic la ignora, aleshores senzillament l’obra no existeix.
Uns quants glops d’absenta més tard, en Charlie es demana: “Per què no podem deixar de pintar o d’escriure, i deixar tranquil el nostre públic? Quin bé li fem? Quin bé fa l’art a l’home, al cap i a la fi? Vanitat, sí, vanitat, tot és vanitat”.
La baronessa que hauria merescut guanyar el Nobel
Truman Capote deia que Isak Dinesen era una autèntica seductora. A Carson McCullers li agradava fer córrer que la Dinesen, aristòcrata com era, només ingeria ostres i xampany. El 1954, quan van comunicar a Ernest Hemingway que li havien concedit el Nobel de literatura, l’autor d’ El vell i el mar va declarar que Isak Dinesen es mereixia més el guardó. Ella li va agrair el detall per carta: “Les seves paraules em proporcionen tant plaer celestial -però no tant benefici terrenal- com el que m’hauria proporcionat el mateix premi Nobel”.