El professor José María Valverde, molt recordat a la ciutat de Barcelona, va ser catedràtic d’estètica a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Una dona, havent sabut en un establiment del barri que aquest era el seu títol, va inquirir la seva adreça, al carrer d’Aribau, i va picar el timbre de casa seva. Valverde hi era i va obrir la porta, sempre amable. La dona es va explicar: necessitava consell per tenyir-se els cabells i arreglar-se les ungles amb materials que fossin de confiança. Valverde va quedar perplex i va respondre que ell no es dedicava a aquestes coses. I va dir la dona: “Però vostè ¿no és catedràtic d’estètica?” El professor va respondre afirmativament, però va explicar que ell es dedicava a l’estètica filosòfica: Plató, Baumgarten, Kant i aquestes coses. “¿Es necessita filosofia per pintar-se les ungles?”, va dir ella. “Suposo que no”, va dir Valverde. I la dona, que no va entendre res, se’n va anar, tota estranyada.
Això va succeir, i encara passarà, perquè la paraula estètica, per al comú de la població, ja no equival a la doctrina i les teories de la bellesa sinó a una pràctica molt elemental, la que havia provocat la visita de la dona al professor. Més encara: com que aquest ús de la paraula estètica s’ha menjat l’altre, i com que hi havia moltes noies (també nois) que volien aprendre l’ofici relatiu a l’embelliment del cos, es va crear un Institut de Formació Professional, que depèn del departament d’Educació de la Generalitat, amb uns quants cursos que tenen molt de sentit, com ara la integració social o l’atenció a persones en situació de dependència, però d’altres que no tenen ni cap ni peus, com el d’estètica i bellesa, la qual cosa ens fa pensar que les persones lletges no necessitaran mai els serveis d’aquests “especialistes”. Vet aquí una mostra de la galopant perversió dels estudis semiuniversitaris: es creen carreres per a coses que, segons la tradició de l’artesania i dels oficis, sempre s’havien transmès segons un mètode que ve de l’edat mitjana; és a dir, un “oficial” ensenyava a un “aprenent” com es feia tal o tal cosa, i això no costava ni un ral. Els fusters i els paletes encara es formen així.
Ara resulta que aquest institut ha hagut de tancar perquè l’atmosfera s’omplia d’amoníac, formol i acetona, coses que causen dificultat d’atenció (en un centre d’ensenyament!), mareigs, ofecs i nàusees. Res de tot això no ens passava a les classes de l’enyorat José María Valverde, que ensenyava una estètica molt més interessant que l’art de pintar-se les ungles com la Rosalia. I així va el món, ple de bajanies.