Divendres de la setmana passada, aquest home de ciència que surt cada dia a ennovar-nos de la situació del coronavirus, de veu rogallosa i melancolia irredimible, va cometre un lapsus -més perdonable que d’altres que hem sentit- en anunciar que tenia “una bona notícia”: a diferència de dos dies abans, en què els morts per la malaltia havien estat més de 400, aquell dia només n’hi havia hagut 347. A cap dels familiars i amics d’aquests 347 difunts devia semblar-los que això fos una bona notícia.
És el problema de les estadístiques. Permeten que la gent se situï fàcilment en el quadre tècnic de qualsevol problema, deixant a banda, per culpa del procediment mateix de les estadístiques i dels gràfics, el caràcter luctuós d’una determinada notícia. Un recorda, en aquest sentit, l’efecte que produïen les estadístiques de coses més alegres, com ara l’arribada de turistes a Espanya, i com omplien de flors i algun regal avar el turista que feia un milió, que molt probablement era triat entre les persones més parençoses d’un vol aeri. ¿Oferiran al contagiat número 250.000 algun regal? ¿L’aplaudiran, en un país ara aficionat a disfressar la mort amb una mica de gresca?
Quan encara no hi havia periodisme ni res que s’hi assemblés, per exemple durant l’epidèmia de pesta del segle XIV, ningú no sabia quin tant per cent de la població havia estat víctima del mal. Només sabien que hi havia un mal devastador, perquè ho veien a casa o al carrer, i s’encomanaven a Déu o al diable per mirar de sortir-se’n.
L’evolució de la tècnica, i encara més de les noves tecnologies, han generat una mena d’ésser humà que, més enllà dels antics Homo sapiens o Homo economicus, ara cal definir com a Homo technologicus. A aquest tipus d’home li agrada veure gràfics als diaris i sentir enumeracions a la ràdio i a la televisió. Com que, en tant que ésser tecnològic, ja no se’l pot anomenar un ésser moral, li produiria esgarrifances que, en comptes d’assistir a la relació de números que només freguen per sobre qualsevol tragèdia humana -si no és que la dissimulen-, li presentessin imatges en directe d’homes i dones, joves i grans, que agonitzen sense remei a causa de la pandèmia. I és que la humanitat ha entrat en un procés, irreversible, que l’ha transformada en una espècie que ja no se situa només més enllà dels animals, sinó entre l’animal i la màquina.