03/03/2023

Escriure com es parla

BarcelonaUn dia van fer-li a Jaime Gil de Biedma el retret que "escrivia com parlava", a la qual cosa ell va respondre que si tothom hagués nascut en el si d’una família que conversava molt i parlava molt bé, hi hauria molts més escriptors de patent arreu del país. Sembla que hàgim oblidat que les literatures no van néixer en forma de rotlle, còdex o llibre tal com els coneixem avui, sinó com una forma oral d’expressió genuïna. La grandesa dels poemes homèrics va residir en el fet que la llengua que s’hi trobava era tan viva i tan rica com la llengua que es parlava a cada comunitat quan van néixer aquests poemes.

Ara bé: com que la conversació està desapareixent –tothom ha vist al tren, en els compartiments per a quatre persones encarades, que els quatre amics que s'hi han assegut es dediquen tot el trajecte a buscar cadascú pel seu compte coses a internet, o a telefonar, o a jugar–, com que cada dia es fan servir menys paraules quan es parla, llavors és inevitable suposar que pot arribar a passar una d’aquestes dues coses, o totes dues superposades: o els escriptors s’acostaran a la llengua parlada, i faran una literatura més pobra formalment cada dia, o tornaran a enfilar-se en una torre de vori per demostrar, en els seus llibres, que la virtualitat del llenguatge és molt superior a l’ús que en fem col·loquialment: Ulisses, de Joyce, n’és un símptoma molt important. 

Cargando
No hay anuncios

La llengua escrita es pot permetre unes filigranes –els noucentistes se’n permetien moltes; i no parlem dels poetes del Segle d’Or, com Góngora i Quevedo– que no es troben fàcilment en la llengua parlada. Els noucentistes volien envigorir la llengua pairal dels seus predecessors, i els poetes del Segle d’Or tenien com a referent el "gran estil" de la literatura romana i humanística; però un estil "oral" practicat per un autor d’una comunitat amb una llengua empobrida no podrà mai ordir un estil de gran categoria.

L’escriptura pròxima al col·loquialisme només ha estat bona quan tothom parlava bé. Llavors el llenguatge literari era formalment potent, però també intel·ligible: és el cas de Josep Pla, per exemple. Però en aquests moments, sotmetre’s a la naturalitat del llenguatge col·loquial només pot conduir a una estilística menuda, gastada i políticament correcta –una cosa que no té res a veure amb la qualitat literària–. Les institucions del país en suport de la literatura farien bé, als nostres dies, en atorgar beques per a "escriptors que desitgin desmarcar-se de la llengua comuna", en el benentès que aquesta llengua està depauperada i convé revifar-la i envigorir-la.