Per a molta gent, Don Giovanni, estrenada a Praga l’any 1787, és la millor de les òperes de Mozart. Per a d’altres, ho és Les noces de Fígaro ; per a tercers, per fi, la millor és Così fan tutte, un prodigi d’argument, lleugera, com una faula, amb una música per passar-ho d’allò més bé. Don Giovanni, però, té alguna cosa de preromàntic que encanta molts melòmans. És sabut que el compositor francès Georges Bizet, l’autor de Carmen, va dir que hauria donat tota la seva obra a canvi d’haver estat capaç de compondre els famosos compassos relatius a la presentació de l’estàtua de pedra davant Don Joan, que l’ha convidat a sopar sense creure que una estàtua pugui mai tenir vida.
Com va passar en altres ocasions, Mozart va haver d’estrenar aquesta òpera a Praga -com la darrera, La flauta màgica - perquè allà hi tenia un públic ingenu i bondadós, gens espatllat per les modes musicals que eren imperatives a la capital de l’Imperi, Viena. Ja sabem què va respondre Mozart a aquella interpel·lació de l’Emperador, quan li va dir que El rapte del serrall tenia massa notes: el compositor va dir que tenia just les que havia de tenir, ni una més ni una menys.
Lorenzo da Ponte, el llibretista d’una colla d’òperes de Mozart, explica que l’Emperador el va cridar i li va dir que estava ansiós per escoltar Don Giovanni, de la que ja es parlava. Però aquesta obra no va agradar a quasi ningú, llevat de Mozart mateix, que sabia el que es feia. La gent pensava que l’obra fallava per algun lloc. S’hi van fer addicions; unes quantes àries van ser substituïdes o modificades; i es va tornar a presentar davant l’Emperador. Aquest, diplomàtic com tots els Àustria -que van heretar el protocol dels seus familiars a la cort espanyola-, va dir: “Aquesta òpera és divina. Diria fins i tot que és més bonica que Les noces de Fígaro. Però aquesta música no està feta per a les dents dels meus vienesos”. (Nosaltres diem “el paladar”).
Da Ponte ho va explicar a Mozart, i aquest va dir, sense amoïnar-se gaire: “Doneu temps als vienesos per mastegar-la bé!” La realitat, però, és que Viena no va estar a l’altura de les produccions operístiques de Mozart fins al tombant de segle, tan revolucionari en matèria d’art, música i literatura. Per això Richard Strauss va fer una òpera immensa, El cavaller de la rosa, en què ret tribut a Wolfgang Amadeus: el públic vienès, llavors, ja estava a punt per empassar-se les òperes de Mozart, i, de passada, les seves.