De totes les colles d’arreplegats a les quals he volgut pertànyer a la vida, la primera va ser la de Don Gato, el dels dibuixos animats. Avui ja se n’ha anat tot en orris, massa dir Panofsky a les discoteques, i massa pensar en Aby Warburg quan sentia dir Madonna, així és com s’acaba fent un socialdemòcrata de la cultura; però, des del primer dia que els vaig veure a la tele, aquests dibuixos em parlaven de la meva vocació més abissal. Don Gato i la seva camarilla, això és el que diuen ara els crítics americans, eren la representació d’una gent a la qual s’havia despullat dels drets civils, inclòs el dret a votar (l’anomenada disenfranchisement people ). Esclar que ningú no m’ha tocat mai aquests drets, o potser sí; sospito que estaria d’acord amb els dos parers, la veritat és que sempre estic d’acord amb tot, tinc un Hamlet de bon rotllo. Des del punt de vista de Don Gato, és una barreja de franciscanisme i heretgia el que m’ha fet sempre descreure de la universalitat d’aquests tipus de drets, fins a arribar al punt de dubtar de la seva efectivitat, de tornar-los en contra meva, de fins i tot renunciar a exercir-los, determinat a vexar tanta complaença. Diria que era això el que pressentia jo veient els dibuixos, allò que m’acostava a aquell carreró amb la palissada, el cubell de la brossa i el post del telèfon de l’oficial Matute. Els actors de doblatge que van donar les veus originals als personatges deien que havien pres les seves maneres de parlar dels ambients marginals de Brooklyn, de Manhattan... Aquests gats no eren veritablement uns beatniks, sinó les males companyies que els beatniks freqüentaven. Eren beatniks els amos de l’Scooby Doo (un dia parlarem de la contracultura i la por). La flama que alenava la colla de Don Gato omple avui els prestatges d’autoajuda de les llibreries amb títols del tipus Mil maneres ràpides de guanyar diners, Pensi i faci’s ric, Guanyi calés amb un blog... Don Gato, Benito, Cucho, Demóstenes, Espanto i Panza rumien tot el dia la manera ràpida de guanyar diners, fins que arriba la poli i els aixafa l’invent. Tot el que no és autoajuda és il·legal. Woody Allen ja ens va donar la consigna als seus començaments: agafa els diners i corre.