Les particions sil·làbiques en llengua oral no plantegen greus problemes al parlant. Per contra, les particions gràfiques de mots a final de ratlla creen força dubtes. I els dubtes més importants es donen, precisament, quan el pla fonològic i el gràfic no coincideixen. Passa amb paraules tan habituals com ara nosaltres i vosaltres, que se sil·labegen no-sal-tres i vo-sal-tres però que, gràficament, es parteixen nos-al-tres i vos-al-tres. La raó és que preval el caràcter etimològic de mot compost ( vos + altres ) sobre el criteri fonològic.
En aquest punt de l’ortografia, la RAE i l’IEC divergeixen. Mentre que la RAE admet tant nos-o-tros com no-so-tros (l’intuïtiu sil·labeig sempre serveix com a criteri gràfic), l’IEC ( Ortografia catalana, p. 100) apel·la a un criteri bastant subjectiu: “Se separen els prefixos o els radicals que componen un mot quan resulten evidents”. I resulten evidents, segons l’IEC, bes-avi, cis-alpí, in-oblidable, cel-obert o nos-altres, entre d’altres.
El problema és que la sensació d’evidència varia de persona a persona. I no tenim gaires fonts per esvair dubtes. Una eina en línia és el Diccionari de divisió sil·làbica (DDS) desenvolupat per la UPF. Al DDS hi trobem cel-o-bert i nos-al-tres però també ag-nòs-tic i di-ag-nòs-tic (i el mateix trobem al GDLC). En canvi, el Diccionari ortogràfic de Jordi Bruguera -en paper- divergeix en les dues últimes formes: a-gnòs-tic i dia-gnòs-tic.
En català tenim els prefixos dia- i a- i el mot gnòstic, però sembla que agnòstic i diagnòstic ja els prenem com a mots compostos del grec clàssic. ¿És evident que són compostos? Només per a algú ben format en clàssiques. En tot cas, posar la frontera en el que és o no evident és massa subjectiu per fer-ne una norma. El criteri de la RAE -sempre donar per bona la partició per sil·labeig- fa més objectiva i intuïtiva la correcció, i també menys elitista. També la fa dual, però potser val més un cert grau de dualitat que convertir la correcció en una feina d’erudits.