Amb la diada de Sant Jordi tan propera, no podem deixar de parlar del tema de les dedicatòries. En teoria, són un intercanvi absolutament privat entre l’autor i el lector. Però què passa si un tercer hi té accés i s’hi sent al·ludit? Hi tindria dret a rèplica? Podria fer-ho públic? Enguany es compliran els 50 anys d’un dels ridículs més grans del règim franquista en matèria judicial gràcies a la dedicatòria d’un llibre. A finals de setembre de 1967, el tristament famós Tribunal d’Ordre Públic declarava Fernando Arrabal absolt dels delictes de blasfèmia i ultratge a la nació espanyola. Tot havia començat gairebé tres mesos abans, arran d’una dedicatòria en un dels seus llibres feta a un noi a les Galerías Preciados de Madrid.
“Me cago en tó”
“Me cago en tó” Arrabal li va escriure exactament: “ Para Antonio, me cago en Dios, en la Patria y en todo lo demás ”. Per a mi, el més pertorbador és aquest “ y en todo lo demás ”, però en fi, el cas és que el pare del noi va llegir la dedicatòria i es va enfadar molt. Va agafar el llibre dedicat i va portar-lo a la policia, que va anar fins a la Manga del Mar Menor, on Arrabal passava uns dies de vacances, i va detenir-lo ipso facto. El ministre de la Governació, l’aleshores tinent general Alonso Vega, va dur el cas al consell de ministres. Molts dels seus integrants opinaven que calia utilitzar-lo per donar una lliçó. Franco, com sempre, no va dir res.
Arrabal va estar empresonat un parell de mesos. Tot d’escriptors internacionals com ara Mauriac, Ionesco, Arthur Miller i Beckett s’hi van solidaritzar. Durant el judici, Arrabal va defensar-se dient que quan parlava de Déu es referia al déu Pan i que no hi havia escrit “Patria”, sinó Patra, que era el nom de la seva gata. Extraordinari. Els intel·lectuals espanyols Cela, Pemán, Aleixandre i Laín Entralgo van testificar a favor seu. El TOP va absoldre’l sense abaixar-se els pantalons perquè un psiquiatre va certificar que l’escriptor, durant la dedicatòria, havia patit un trastorn mental transitori a causa dels nervis i al fet d’haver ingerit fàrmacs. Fabulós. Curiosament, es va acceptar com a eximent el fet que Arrabal, que vivia a París, podent ser francès havia preferit continuar sent espanyol! Vet aquí un patriota! Vet aquí… el poder d’una dedicatòria.