Per una cultura visibilitzadora

Alguna vegada us heu preguntat a què correspon, la “I”, de LGTBI? Sabríeu explicar-la? He de reconèixer que jo, fins fa poc, no. Estic convençuda que moltes de les persones que aquest passat mes de març van anar al Gran Teatre del Liceu a veure Alexina B., estrena mundial de la compositora Raquel García-Tomás, tampoc ho sabien. I això que l’òpera és la història d’una persona intersexe. Sí, la “I” correspon a les persones intersexe, a les intersexualitats. En plural, perquè no n’hi ha només una, sinó moltes. El programa del Liceu en donava una definició acurada: “La intersexualitat és el fet de viure amb un cos les característiques sexuals del qual no corresponen a les normes binàries del que és masculí o femení. Les variacions intersexuals són diverses (més de 40) i no sempre visibles des de l’exterior: poden ser variacions que afecten els òrgans genitals (externs o interns), els cromosomes i/o les gònades”.

Aquesta vivència va ser la d’Alexina B., el primer testimoni escrit de persona intersexe que tenim. Nascuda el 1838, la van batejar com a Adélaïde Herculine Barbin, però la gent l’anomenava Alexina o Camille. Va créixer envoltada de nenes en internats de monges, i quan va començar a fer d’institutriu en una institució religiosa es va enamorar d’una companya, la Sara. Una història d’amor corresposta que podria haver estat preciosa, si no fos que, en aquella societat, absolutament binària i heterosexual, o eres un home o eres una dona. Alexina, enamorada d’una dona, es reivindica llavors com a home. El camí fins a la reassignació sexual serà molt dur, però finalment serà reconegut com a home: adopta el nom d’Abel, i comença una nova vida a París. Una vida infeliç que acabarà de forma tràgica: coneixem la seva història gràcies al manuscrit que es va trobar a casa seva, després de suïcidar-se. No es conserva sencer, però l’escrit és la seva pròpia història, una autobiografia a vegades lluminosa, però sobretot fosca, plena d’un dolor que va provocar que s’acabés traient la vida. És a partir d’aquestes pàgines que Irène Gayraud va escriure el llibret de l’òpera. Va quedar molt impactada el primer cop que les va llegir. Li havia passat el mateix a Michel Foucault, que va voler publicar-les el 1978, acompanyades d’un estudi seu de l’obra. Aquella versió s’havia publicat en castellà, però feia temps que estava descatalogada. Fa poc, l’editorial Temporal ha recuperat el text, signat Abel Barbin, en traducció al castellà d’Alex Gibert. És molt important que un llibre com aquest, Mis recuerdos, estigui disponible. Igual que ho és que es programés l’òpera. Una òpera meravellosa, per cert. Quina cura i quin talent, en la feina de García-Tomás, Gayraud i Marta Pazos, la directora d’escena. Diumenge l’emetran a La 2, i durant un mes la podreu trobar al seu web. Van ser quatre funcions, i a totes quatre el públic va acabar dret, aplaudint una història que segurament els era absolutament nova però que van sentir tan propera. Malauradament, les violències que va patir Alexina, socials, mèdiques, religioses també, que tan bé s’expliquen a l’obra, no han quedat enrere per al col·lectiu, que encara en pateix moltes. Per això és tan important que, a través de la cultura, les visibilitzem, que les seves vivències quedin representades, que les puguem incorporar, compartir, entendre i acompanyar. O és que no ha de ser això, viure en societat?