Cent anys de l'editorial de la nostra infantesa

Què punyeta és la cervesa de gingebre? Si en algun moment us vau fer aquesta pregunta, és possible que també fóssiu lectors dels llibres d'Els Cinc, d'Enid Blyton, que l'editorial Joventut va començar a publicar l'any 1964. Si l'esment d'aquesta beguda us ha transportat a la vostra infantesa, us aviso que tindreu un atac de nostàlgia si aneu a fer un passeig pels jardins del Palau Robert. Fins al 29 d'octubre, s'hi pot veure una exposició que commemora el centenari de l'editorial Joventut, fundada el 5 d'octubre de 1923. La comissària, Mònica Baró, ha fet un recull de 20 personatges emblemàtics de la literatura infantil i juvenil publicats per Joventut. A més dels Cinc, hi trobareu Peter Pan, Pinotxo, Heidi, en Lau d'en Carles Soldevila il·lustrat per Junceda, l'Emili i els detectius, Bombolleta, l'elefant minúscul creat per la Montse Ginesta, els llibres del petitó de Helen Oxenbury, el Gerard i el seu inseparable cassó o en Narval i la Medu, que ja són referents de les noves generacions de lectors. Joventut fa cent anys, però en plena forma.

En un dels plafons llegeixo que, quan va sortir Alícia en terra de meravelles, al catàleg, segurament escrit per Marià Manent, que va ser editor de Joventut, hi deia: "Aquesta Alícia parla en el català de Josep Carner i va vestida i mudada amb les il·lustracions de Lola Anglada. No es pot queixar". Sí que hi va haver algunes queixes o, si més no, un cert debat, quan van publicar la Pippi (llavors Pippa) Calcesllargues: als mitjans es preguntaven si aquella nena, feliç sense pares i amb un sac de diners, era un bon model per a les criatures (que la llegien amb entusiasme, d'altra banda; els nens acostumen a ser més llestos que nosaltres). I esclar que no, llamp de llamps! Què us penseu, que soc un tros de quòniam? No em deixo un dels personatges més mítics per a l'editorial i per a nosaltres, lectors: el Tintín, amb les inoblidables traduccions de Joaquim Ventalló.

Quina alineació, oi? No m'estranya que a la festa d'inauguració de l'exposició, Arianna Squilloni, l'editora d'A Buen Paso, utilitzés la imatge d'un far per explicar què ha representat l'editorial Joventut. Per la seva banda, quan li pregunto quin ha estat el secret del seu èxit, com s'ho feien per descobrir el talent de casa i estar tan atents al que es publicava fora, Mònica Baró comença parlant-me de José Zendrera, "que tenia un ull comercial bestial". Amb aquesta part coberta, es va dedicar a envoltar-se de talent editorial. Baró em parla de María Luz Morales, importantíssima en els inicis de l'editorial, el ja citat Marià Manent i, esclar, la filla de José Zendrera, Conxita. Va ser ella qui, després de conèixer Hergé (i de ballar amb ell!) a la fira de Bolonya, va proposar que editessin els Tintín, i ho va aconseguir, malgrat les reticències d'una part de la família Zendrera, que llavors no veia clar que un tebeo fos adequat per a una editorial seriosa. A la festa va parlar el seu nebot, Lluís Zendrera, l'actual director gerent, que va voler reconèixer la feina de tot l'equip de l'editorial. L'escoltava, radiant, Mar Zendrera, quarta generació d'aquesta saga familiar, editora i codirectora de Joventut. El seu somriure feia pensar que la continuïtat està assegurada. Per molts anys!