22/07/2021

Catàleg singular de tot allò que val la pena

Un llibre generós que empeny a saber més coses de cada cosa

El llibre Agua y jabón em va començar a enamorar perquè me’l va regalar una persona estimada que té un bon gust indiscutible. Me’n va seguir enamorant el tacte: potser no havia tingut mai a les mans un llibre tan agradable de tocar i fullejar (i a fe que me n’han passat uns quants, de llibres, per les mans). I me’n vaig enamorar del tot a les primeres pàgines, quan l’autora defensa que els Peanuts no són personatges infantils, sinó “literatura de primera”. Jo no hauria gosat fer una afirmació així, però que l’univers creat pel dibuixant nord-americà Charles M. Schulz és una meravella ho tinc clar d’ençà que, de ben petita, vaig adoptar en Charlie Brown com a amic imaginari. Feia que en Charlie m’acompanyés a tot arreu, li explicava més coses de les que he explicat mai a cap amic de veritat. Amb ell de la mà em sentia preparada per sortir al món i perdre: almenys perdríem plegats.

Cargando
No hay anuncios

Agua y jabón, de Marta D. Riezu, editat per Terranova, és un tractat d’elegància sui generis. El títol pot fer pensar que parlem dels hàbits d’higiene a reforçar per culpa de la pandèmia, però no. És la resposta que va donar el fotògraf Cecil Beaton quan li van preguntar què era l’elegància. Riezu es fixa en l’elegància involuntària, en l’elegància que es troba sense buscar-la. I ens comparteix en format de notes les seves dèries, passions i obsessions en un llibre –¿ja he dit que és estranyament lleuger?– que recopila coses, espais i persones d’aquelles que deixen empremta. Un catàleg generós fet de gestos i detalls generosos.

Marta D. Riezu parla en positiu del que sigui que troba que val la pena, potser per això fa anar Instagram en lloc de Twitter. (De fet, diu que una manera de ser feminista és “fugir de Twitter i altres grolleries”). Reivindica sense manies els objectes, les coses –“soc una cosista declarada”– i en això també hi sintonitzo: crec que ens defineixen els objectes dels quals ens rodegem, les coses que salvem de mudança en mudança.

Cargando
No hay anuncios

L’amiga que em va regalar Agua y jabón em va dir que ella l’havia anat llegint amb el Google a prop, perquè cada apunt de l’autora encomana ganes de saber-ne més, d’allò. Jo he fet el mateix. Ara repasso una campanya de moda que va fer Ferdinando Scianna per a Yohji Yamamoto el 1993 a Irlanda, ara consulto a quina plataforma podria veure la pel·lícula Au revoir les enfants (a Filmin i a Amazon Prime), ara busco el retrat que Brassaï va fer a Le Corbusier per comprovar que jo tampoc soc capaç de desxifrar els títols dels volums desordenats a la prestatgeria. Per descomptat, vaig haver d’aparcar el llibre quan vaig llegir que la casa més bonica del món és La Fàbrica de Ricardo Bofill a Sant Just Desvern: l’aspirant a arquitecta que porto dintre (col·lecciono vocacions frustrades, no sé si això és gaire elegant) es va posar a mirar fotos i plànols d’aquesta fàbrica de ciment reconvertida en estudi d’arquitectura.

L’homenatge a la mare i el record del desmai que no va poder salvar

Val a dir que també m’han interessat les històries personals de l’autora, com l’homenatge que ret a la mare morta, que no sap si va ser feliç (vol creure que a èpoques, sí) i a qui no ha anat mai a veure al cementiri perquè “seria com anar a comprar pa a una ferreteria”. O com l’intent fracassat de salvar un desmai que amenaçava de destrossar els fonaments de la casa on vivien. La Marta adolescent va retirar la paraula als seus pares durant un mes llarg, i els va acabar retraient l’error d’haver triat per al jardí un arbre que s’hauria d’acabar talant. 

Cargando
No hay anuncios

La gràcia del llibre Agua y jabón –en té molta, de gràcia, que és una manera menys pretensiosa de referir-se a l’elegància– és que no s’acaba mai. El pots llegir de dalt a baix, però també el pots obrir per on vulguis –¿he dit que fa de bon obrir i de bon tancar?– i deixar-te portar com qui no vol la cosa, amb aquella elegància que gairebé no es nota.