Vaig conèixer Carles Santos a la Universitat Catalana d’Estiu, en una de les primeres edicions, encara en ple franquisme, quan aquella universitat ja tenia, arran de la seva fundació, el propòsit de donar alè a la política de “Països Catalans”. Va ser un curs en què vam coincidir Max Cahner, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Albert Ràfols-Casamada, Biel Mesquida, Pere Portabella i una colla més, entre ells Carles Santos i un servidor. Com que a l’institut d’ensenyança mitjana en què es feien les sessions no hi havia un amfiteatre prou gran per fer-hi concerts amb molt de públic, es va programar una sessió, a càrrec de Santos, a l’església de Sant Miquel de Cuixà, on em sembla que ja havien estat desterrats els monjos de Montserrat seguidors de l’Abat Escarré. En coneixia uns quants, com els germans Vila-Abadal, el pare Oleguer, prior, el pare Raimon, el pare Hugo, que era ceramista, i uns quants més, dels quals potser no en queda ni un de viu.
Santos va fer un concert amb una primera part molt clàssica: va interpretar el Carnaval, de Schumann, que no és fàcil. A la segona part, com que tots -menys Max Cahner- estàvem animats per l’esperit del Maig del 68 -com ara molts joves estan animats per l’esperit del 15-M-, Santos va desenvolupar una mena de rares accions paramusicals, amb una galleda d’aigua i tot.
Carles Santos, que havia arribat a dominar un bon repertori clàssic, sempre va ser, en realitat, un modern. L’amistat juvenil amb Joan Brossa l’havia submergit, i va ser per sempre, en una idea de l’art escenogràfic que desafiava tots els protocols de les sales de concert a què estem acostumats. Les filigranes que va fer amb el piano i la galleda d’aigua no em van desconcertar, per amor d’una modernitat que jo he perdut; ell no la va perdre mai.
Acabada la sessió, engrescat per aquella mostra d’heterodòxia, vaig pujar a l’escenari, vaig agafar la galleda encara amb força aigua i vaig començar a ruixar Max Cahner i, de passada, tothom que es trobava a l’abast. Un del públic, que potser no combregava ni amb les modernitats ni amb la impertinència, em va agafar la galleda i em va tirar tota l’aigua que hi quedava, que era molta, al damunt.
Carles Santos em va auxiliar: em vaig treure la camisa, ell es va treure un jersei de punt que duia i me’l va prestar. Només per això sempre vaig estar agraït a la seva persona: potser va pensar que jo seria un modern com ell tota la vida. Per desgràcia, amb jersei o sense, em vaig convertir en un clàssic empedreït. L’enyoraré.