La Banda Trapera del Río s'acomiada de vostès

S'acomiada la Banda Trapera del Río després de 45 anys d'existència a batzegades i anuncia la gira final, que és el més semblant a la lluita final. Van cantar rock en català (no és el mateix fer rock català que cantar rock en català, els adjectius ho malmeten tot), i amb la seva cançó Ciutat podrida, que va escriure l'Esther Vallès, es va enregistrar l'any 1979 el primer i únic himne de les ciutats i els barris que envolten Barcelona.

Les lletres del rock mai no s'entenen del tot, però el que arriba és el sentiment que les causa. Són sempre paraules màgiques, evocacions d'ombres que hem vist passar de gairell. A la Ciutat podrida de la Trapera hi trobàvem la reconciliació amb les nostres contradiccions, amb les pors, ja que es tractava d'una cançó d'amor a unes ciutats, a uns llocs que no tenien res per donar als seus habitants, igual que els pares no podien donar als seus fills més del que tenien i del que eren, és a dir, tot. Quan abans que comencés a sonar la música, el Morfi hi deixava la veu cridant el nom de la cançó com una consigna, com un crit de guerra, ja estava tota la cançó dita, i la resta era marxa, que és el silenci de Hamlet. Perquè no hi ha res més hamletià que un adolescent rocker. En mirar la calavera de Yorick a la mà, el rocker també s'adona de la seva pròpia condició. Els Rolling Stones, aquest sentiment de vacuïtat, d'ésser res a mercè dels vents, un bufó sacsejat pels bafles a tota castanya, el van anomenar Jumpin' Jack Flash.

I així, la Ciutat podrida de la Trapera portava un pacte, un tractat de mútua no-agressió amb el paisatge i amb la pròpia condició, perquè als suburbis la condició era el paisatge (allò que els romàntics somniaven, i pintaven com ho feia Friedrich, la gent dels barris s'ho menjava per força). La Banda Trapera del Río li va cantar a Cornellà, als blocs verds que llavors s'anomenaven Ciutat Satèl·lit, i el seu riu era el Llobregat. I a la vora dels altres rius (el Besòs, el Hudson, el Nerbion, el Guadalquivir, el Manzanares), Cornellà ja no era una ciutat sinó una habitació amb la porta tancada i un cartell enganxat, un carrer (que era el més semblant a un país), una manera de vestir. Cada cop que sonava Ciutat podrida, la internacional dels blocs començava a vibrar.