Auge i caiguda d’un balneari
A finals del segle XIX la família Guajardo va fundar un balneari a la localitat d’Alhama de Aragón, que uns anys abans s’havia fet famosa per les aigües termals –usades, esclar, ja pels romans i els àrabs– gràcies al català Manuel Matheu, que el 1860 hi va crear unes termes que anys després, el 1911, modernitzaria un altre català, Ramon Pallarès i Prats. Matheu, a més, hi havia fet arribar el tren, factor definitiu per donar viabilitat a la iniciativa. A redós d’aquell impuls van florir més negocis, com el que protagonitza El balneari (L’Avenç), el llibre de memòries de Maria Campillo Guajardo, nascuda al mateix balneari i experta en literatura catalana contemporània.
L’ascensió i caiguda del Guajardo és un delicat exercici elegíac, de memòria personal, que transporta el lector a un món desaparegut, especialment brillant en els anys d’entreguerres, els de la belle époque. Un món on convivien turistes i banyistes servits pel personal local: els Serapio, Toribio, Maximina, Quiteria, Eufemia, Rufina, Marcelina, Abundio, Amancio... Com fa notar la Maria, que com a neta de la propietària es movia amb llibertat entre els de dalt i els de baix, encara que no ho sembli els noms dels treballadors de l’establiment són –eren– ben reals. De Sant Joan a la Mercè, aquella gent i aquell balneari familiar van ser el paradís particular de la Maria: “Et in arcadia ego”.
Sense ser-ne conscient, aquella nena va assistir a la decadència del Guajardo, que havia tingut clients il·lustres com el metge Santiago Ramón y Cajal, Nobel de medicina el 1906. Durant la Guerra Civil va acollir un hospital militar franquista, als anys 40 va donar feina a reconeguts rojos i vídues de guerra del poble i, a poc a poc, amb el pas de les dècades, es va anar esllanguint indefectiblement.
El menjador modernista, envidriat i lluminós, donava a un jardí frondós de buguenvíl·lies i gessamins que tocava al riu Jalón i que podia acollir fins a 180 comensals. El Guajardo va arribar a tenir més de 120 habitacions. Dels inicis medicinals es va anar passant al “guarir-se és divertir-se”. A les nits d’estiu fins i tot hi havia ball amb pianista i sessions de màgia. Els canelons amb beixamel n’eren un dels plats estrella, recorda la Maria Campillo. I l’excursió típica era al Monasterio de Piedra, un altre indret màgic. Però la gent sortia poc del balneari, on s’anava a reposar. La lentitud era un valor, aleshores.
La galeria dels banys havia sigut tot un luxe: "Traspassar-ne la porta d’entrada constituïa un passaport al segle XIX. La llum zenital i el vapor que ho inundava tot li conferien una aparença glauca, irreal i flotant; el soroll de l’aigua, que brollava sense parar i amb molta força, era eixordador; l’olor tenia una consistència densa, mineral (qui ha dit que l’aigua és inodora?); les tines dels banys eren de marbre blanc vetejat de gris, molt fondes, encastades a terra, amb dos o tres graons dintre de l’aigua. Drets als fons, als nens ens arribava l’aigua gairebé al coll".
Tot això és avui una ruïna sobre la qual Maria Campillo ha construït un record ben guarnit amb la corresponent i agraïda nostàlgia. “El passat és allò que recordes, allò que imagines que recordes, allò que vols recordar o allò que simules recordar”, escriu l’autora citant el Nobel Harold Pinter. I del poeta Gabriel Ferrater agafa un vers d’In memoriam: “Em sembla que em semblava”...
Tots fem aquests exercicis cap enrere, construint i reconstruint el que hem estat, el que volem ser o voldríem haver sigut. Fer-ho a partir d’una infància en un balneari és tot un luxe per a l’autora i és, sens dubte, un plaer per al lector. Segur que sou uns quants els qui conserveu com un petit tresor algun record de balneari: els meus van associats, sobretot, al Prats de Caldes de Malavella.