Vicenç Villatoro: “Marxar no vol dir fugir, sinó tornar a néixer”

L’any 2007, poc després de celebrar els 50 anys, Vicenç Villatoro va tenir la necessitat de fer un exercici d’introspecció i investigar el passat familiar per arribar a conèixer-se una mica millor. “Potser quan fem 50 anys necessitem fer un mite de les nostres arrels. Mitificar és inventar, però no pas inventar del tot. Engrandir, solemnitzar, convertir les coses en transcendents”, escriu a Un home que se’n va, que li ha costat set anys de feina intermitent. Més endavant afegeix que en aquest procés de “cuinar la memòria” no ha volgut “ni inventar del tot ni ser del tot fidel a la veritat”.

Què hi trobarà, el lector, al nou llibre de l’autor? “Tot i que no puc racionalitzar al 100% per què em vaig posar a escriure Un home que se’n va, almenys puc dir-ne tres motius -explica, assegut al sofà d’un hotel cèntric barceloní amb posat cordial i relaxat, encara que acaba d’arribar d’una entrevista televisiva-. La voluntat d’ennoblir les pròpies arrels és una d’aquestes motivacions. Entronca amb l’edat, perquè quan et fas gran la gent del teu voltant comença a desaparèixer. Després hi ha la fascinació per l’emigració, que ha anat sortint en diversos llibres meus, com ara Evangeli Gris, Moon River i en un conte. Finalment, també hi havia un interès literari i estilístic: ¿com es relacionen, realitat i ficció? A mesura que vaig anar avançant en el llibre, la mitificació inicial es va anar diluint a favor d’un major grau de verisme”.

Del telèfon fins a la Lluna

El viatge literari que planteja es remunta fins a finals del segle XIX a Castro del Río, el poble cordovès on va créixer el seu avi, Vicente Villatoro Porcel. Quan hi va néixer, el 1889, “no hi havia electricitat ni telèfon ni clavegueres”. Vuitanta-vuit anys després, quan va morir a Terrassa, “havia vist en directe per la televisió com arribava l’home a la Lluna”. Per a la seva investigació, el nét comptava amb algunes fotos -no gaires-, poca documentació i tots els silencis que havia acumulat durant l’exili terrassenc. “No era un llibre en què pogués tancar els ulls i començar a explicar el que recordava -admet-. Si en una família hi ha un drama, des de fora es pot creure que hi ha la tradició de parlar-ne, però no és així. Qui va patir la Guerra Civil no l’explica, i de l’emigració tampoc no se’n parla”.

Villatoro reconstrueix l’ambient d’un poble dividit entre els poderosos i els jornalers. La seva família es dedicava a la sastreria, i l’avi Vicente tindria una botiga de teixits fins que va esclatar la Guerra Civil. Explica els aldarulls que hi va haver en dues processons: la del 1920, imaginada “com l’escena d’una pel·lícula italiana, d’un neorealisme irònic i tendre que acaba semblant surrealisme”, i la del 1932, en temps republicans, que ja prefigura l’antagonisme irreconciliable de les dues Espanyes. “Arriba un moment en què no es vol imposar una visió, sinó destruir l’altre -diu l’escriptor-. Al llibre intento explicar què passa amb els del mig. En una realitat en què tot es pensava des d’un extrem o des de l’altre, on quedava la resta? En aquest sentit m’he adonat que el fenomen de la polarització andalusa també s’ha donat històricament a Terrassa, on s’ha parlat molt de senyors i anarquistes”.

Quan a Un home que se’n va escriu que el seu avi “no volia fer cap revolució ni tampoc aturar a trets cap revolució aliena”, i que “creia que a la gent se la podia convèncer de gairebé qualsevol cosa justa si es trobaven les paraules adients”, Villatoro també descriu el seu tarannà dialogador. “És un llibre escrit des d’una certa admiració pels valors de la mesocràcia, del comprar i vendre, de negociar i parlar”. Així mateix, quan explica el desengany personal (“Una part dels d’allà, dels del meu país, frívola, superba, pagada d’ella mateixa, m’ha ferit. Sóc d’allà, però no d’aquesta tribu. No sóc dels seus. No he volgut ser dels seus. No podria ser-ne”) també parla de les angoixes de l’avi quan, el 1940, va ser condemnat a mort per les autoritats franquistes. Durant la recerca, Villatoro va descobrir que l’avi Vicente havia participat en el robatori de la sucursal del Banco Español de Crédito de Castro del Río. “Ho vaig rebre amb una certa alegria, perquè fins llavors tenia por que l’avi hagués sigut només una víctima de la història -recorda-. Quan vaig comprovar que havia tingut conviccions i capacitat d’acció, el personatge va millorar”.

Amb la guerra perduda i empresonat, l’home esperava el dia fatídic en què se li comunicaria l’execució imminent. Trenta-set dies després de la condemna va rebre la bona nova de la commutació de la pena. No aconseguiria esborrar el trauma de la privació de llibertat ni tan sols quan va sortir de presidi. El 1950, un any després de la mort del pare, Villatoro Porcel emprendria el llarg viatge fins a Terrassa poc després que s’hi haguessin instal·lat la dona, Francisca Carpio, i el fill. “Marxar no vol dir fugir, sinó tornar a néixer -resumeix-. La veritable emigració és això: és la possibilitat de començar una segona vida que ha triat un mateix. El meu avi ho va decidir als 60 anys”.

El país dels vençuts

Villatoro escriu, a Un home que se’n va, que el “millor lloc per amagar un vençut és entre molts vençuts, al país dels vençuts”. “L’avi va marxar d’Andalusia en una demanda d’anonimat -diu-. Tenint en compte que era republicà i que creia en el progrés, a casa seva arrossegava la derrota físicament. Catalunya era un bon lloc per començar”. El llibre vol ser un pont entre la baula familiar d’abans de l’emigració i la de després: “La literatura és un combat contra la mort, més que contra l’oblit. Sempre firmo com a escriptor i periodista -continua-. Aquesta conjunció copulativa em defineix: sóc partidari de renéixer, sí, però de recordar també”. L’home que se’n va vol un nou futur però no oblida les arrels.