Barcelona 1939, ciutat de l'horror
Valentí Puig explica els últims dies de la Barcelona republicana a partir de la "mirada indiferent" d'un agent que treballa de manera simultània per al bàndol republicà i per al franquista. Barcelona cau (Proa) és una passejada per l'apocalipsi, carregada de mort, sexe brutal i traïcions.
Fidel a l'afirmació que "la literatura ha de reflectir la vida", a Barcelona cau Valentí Puig (Palma, 1948) proposa un viatge fins al clima viciat, depriment i sòrdid dels últims dies de la Barcelona republicana. "L'origen de la novel·la és la voluntat de fer el retrat d'un indiferent -explica Puig, que torna a la novel·la cinc anys després de La gran rutina -. Vaig començar a imaginar com seria algú que enmig d'una guerra no se situa en cap dels dos bàndols. He tingut sempre molta curiositat per llegir sobre la Guerra Civil, i des de fa un temps he detectat en diversos llibres de memòries, una coincidència que no pot ser casual, que en el moment en què uns sortien i els altres entraven es va fer un silenci, difícilment mesurable, altament simbòlic i amb un punt sepulcral". Decidit a furgar en aquest impàsexpectant, Puig concentra l'acció de Barcelona cau en les últimes alenades de la ciutat republicana, encaminant la tensió cap a l'entrada de les tropes del bàndol vencedor i culminant el cúmul de morts, traïcions, venjances i pobresa en un epíleg gironí.
El personatge principal -l'indiferent- és Víctor Aymerich, un jove que treballa tant per al Servei d'Intel·ligència Militar republicà com per a la Quinta Columna, "parasistema d'espionatge del nou règim que es preparava". "En Víctor és capaç de ser doble agent perquè no té lleialtats. Aquesta ambivalència va donar cos inicialment a la novel·la". Puig va seguir pensant fins a trobar un segon focus de tensió: "Per aquelles coses irracionals de l'escriptura, la història d'amor entre en Víctor i la Palmira va anar agafant importància i em va ajudar a vertebrar l'acció".
Entre un servei i un altre, el personatge principal de Barcelona cau segueix una dona "de pits emproats i una mirada fanàtica, insatisfeta i absorbent", que tot i el fred porta una bata de "roba lleugera", sota la qual la gropa li tremoleja "com un moviment d'ofrena pagana". La dona accedeix al sexe sense gaires preàmbuls: són dies d'urgència i desmantellament. "En situacions extremes, el sexe i la mort -Eros i Tànatos- van terriblement lligats. A la novel·la, el sexe és desesperat: en moments de gran decadència, les relacions sexuals sempre s'han representat amb molt d'aiguabarreig de persones, fins i tot orgiàsticament". Sense fregar en cap moment el mal gust, Puig no estalvia escenes de violència sexual, entre les quals sobresurt la visita a un palauet de l'avinguda del Tibidabo ple de "noctàmbuls de la revolució" en què dues dones acaben protagonitzant una escena anguniosa amb un petit poni. "A la Barcelona de la dècada dels 30, les perversions eròtiques tenien un gran atractiu. Si això passava en època d'estabilitat, com es pot llegir a Vida privada , de Josep Maria de Sagarra, com no havia d'esdevenir-se en un context de guerra? -es demana Puig-. He procurat no extremar ni descriure l'acte zoofílic. Si ho hagués fet hauria entrat en un terreny que ja no és el de la literatura".
La doble condició del personatge li permet passejar-se per la rebotiga republicana i franquista i observar el caos i les males arts. "Aquells dies, Barcelona era una ciutat totalment desgovernada. Al contrari de l'idealisme anarquista, la gent no concep la llibertat sense seguretat, i en una ciutat on tot era possible l'únic que era impossible era sentir-se segur. Si no pots exercir-la tranquil·lament al carrer, la llibertat té poc sentit. La Barcelona del 1939 no ho era gens, de tranquil·la: mai no podies saber qui et vindria a escorcollar la casa, qui et delataria o et denunciaria. I es passava molta gana: hi havia dones que arribaven a vendre el seu cos per poder alimentar els fills. Cal afegir-hi també la corrupció dels especuladors..." Amb un panorama així, el referent més immediat que podria passar pel cap del lector és el Cormac McCarthy de Meridià de sang . "No el tenia gaire al cap, encara que és un autor que m'agrada. Volia adoptar la distància i el punt ombrívol d'alguns dels millors cronistes de Roma: Tàcit i Suetoni, per exemple. Les delacions i corrupcions que expliquen són perfectament traslladables als anys de la Guerra Civil", recorda Puig.
Barcelona cau s'instal·la en un ambient d'horror i apocalipsi, detallat amb una prosa eixuta, lluny de la pornografia formal. "Els punts més escabrosos del llibre són tres: hi ha les txeques (a molts prorepublicans els costa acceptar-les, encara que estiguin molt documentades); hi ha la persecució religiosa, també, i finalment l'existència de la Quinta Columna -sintetitza l'autor-. De jove jo tenia una visió molt idealitzada del període republicà, i com molta gent havia pensat que la Quinta Columna era un invent del franquisme. Però existia, estava molt ben articulada, i als últims moments tenia una impunitat total per fer el que li donés la gana. La Quinta Columna incorpora elements del nou ordre: a partir del 26 de gener del 1939, Barcelona passaria a ser una ciutat ocupada amb tots els ets i uts".
Puig té la recepta per aconseguir que la seva última novel·la burxi la ferida sense moralitzar: "Procuro comprendre i no prejutjar. Potser és impossible arribar mai a la veritat, però pots procurar aproximar-t'hi tant com puguis".