Quan li preguntaven sobre el futur de la literatura, Faulkner sempre responia més o menys el mateix: “La literatura haurà de dir les mateixes coses que la gent ha hagut de dir i ha dit des que l’home va trobar una manera de pintar quadres a les parets d’una cova: els eterns problemes del cor de l’home, que no tenen res a veure amb bombes atòmiques ni amb sindicats, ni amb el preu dels cotxes, ni amb la segregació ni amb la integració. Es tracta de l’home lluitant amb les eternes veritats de l’ànima. El jove escriptor avui ha de resistir la pressió de pertànyer a un grup. Ha d’escriure sobre les mateixes passions i esperances i aspiracions i angoixes que els homes han escrit des que qui sigui va escriure l’Antic Testament”. I això és el que Faulkner va intentar a cada línia.

La seva obra és un intent d’explicar per què no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament, un intent d’explicar per què les grans passions dels homes són sempre les mateixes. Per a aquestes històries no hi ha millor escenari que una terra dura, despietada, una terra per a uns personatges per als quals la vida és una lluita contra la fatalitat. I aquest escenari és Yoknapatawpha, un comtat imaginari que Faulkner va situar al nord-oest de Mississipí. Una de les ciutats del comtat és Jefferson, la veritable protagonista d’aquesta novel·la.

La ciutat és la història de la desgràcia provocada per un secret que Jefferson ha guardat durant divuit anys. Un secret fosc i vergonyós, que ha destruït la reputació d’una família i de la ciutat sencera. A Jefferson s’ha comès adulteri, i tothom n’ha estat còmplice perquè han preferit conviure-hi que explicar-ho: “Va ser com si haguéssim tingut una cosa a Jefferson durant divuit anys i no tenia cap mena d’importància si estava bé o no perquè era nostra, hi havíem conviscut”. Però en una ciutat del Sud un secret com aquest -que ha ferit els principis morals de la ciutat- no fa de bon guardar. Perquè com escriu Faulkner, “el que es dóna a la terra, la terra ho guarda fins que està preparada per revelar-ho”. Tothom a Jefferson sap que aquest secret serà revelat, perquè si hi ha alguna cosa segura en Faulkner és que el destí està escrit, és irrevocable i ens condemna a tots.

Aquesta novel·la és la segona part d’una trilogia que narra l’auge i la caiguda de Flem Snopes, un home que encarna el mal absolut. A Yoknapatawpha, Snopes no és només un cognom, és una amenaça i un càstig diví. Els Snopes són gent sense escrúpols que destrossen tot el que troben per obtenir el poder, mentre la resta de ciutadans fan el que els personatges de Faulkner saben fer molt bé: resignar-se. Tot i que el Flem és un dels protagonistes, no sentim gairebé mai la seva veu. Aquesta tragèdia ens l’expliquen tres narradors que descriuen els mateixos fets: on no arriben els ulls d’un arriben els de l’altre. Són una veu que tracta d’esbrinar què pot suportar la ciutat.

Però la ciutat no està preparada per tolerar el pecat, l’adulteri comès per l’Eula, la dona del Flem, amb l’alcalde De Spain. L’Eula Snopes és un dels millors personatges faulknerians, i és massa dona per ser descrita. Amb la seva simple existència afirma més poder del que els homes poden suportar. L’Eula és un ésser gairebé mitològic: “Massa blancor, massa femella [...] només de veure-la al primer moment senties una mena de xoc de gratitud pel sol fet d’estar viu i de ser un mascle que coincidia amb ella en el temps i en l’espai”.

Jefferson és l’escenari d’una fatalitat que es va preparant tota la novel·la per acabar esclatant, però no és només una ciutat: no és simplement un lloc on viure. Com passa sempre amb Faulkner, la terra no és una circumstància: és un imperatiu. La ciutat és “una miniatura de les passions, esperances i desgràcies humanes [...] totes entrellaçades, en equilibri precari i atrotinat”. I aquest paisatge marca el caràcter dels seus habitants: és un paisatge moral. Jefferson és una ciutat condemnada i la seva història és la història d’uns homes que tracten, sense èxit, de lluitar contra una cosa que els sobrepassa: el seu destí. Perquè com deia Faulkner al primer volum de la trilogia, “la sang és espessa i la terra està plena de ràbia”. I és així precisament perquè no ens podem desfer del que es va escriure a l’Antic Testament.