Als Estats Units, si la presentadora de televisió Oprah Winfrey recomana un llibre al seu club de lectura, l’autor i l’editor del volum ja poden començar a buscar-se un piset a les Bahames. Desconec el compte corrent d’Ayana Mathis, l’escriptora de Les dotze tribus de la Hattie, però a hores d’ara deu fer més goig que un jardí florit. Més enllà de la poderosa influència de Winfrey als Estats Units, que segurament ha provocat que Les dotze tribus de la Hattie es tradueixi al català, el llibre emocionarà als que els agraden les novel·les sobre nissagues familiars amb rerefons històric. El títol ens avança el motor de la història: “Les dotze tribus de la Hattie” fa referència a les dotze tribus bíbliques d’Israel a qui Déu va prometre la Terra Promesa. Els dotze fills de Jacob, en aquesta novel·la, són els 11 fills de la Hattie i una néta. Igual que els descendents de Jacob, aquesta família nombrosa emigra, com ho va fer part de la població negra del sud dels Estats Units a principis del segle passat per fugir de la lleis de segregació racial. És justament en aquest punt on comença el relat, quan la Hattie, arribada a Filadèlfia, perd els bessons que ha batejat amb els noms de Philadelpia i Jubilee. El Somni Americà ja s’ha fos abans de començar. Des d’aquest moment, la novel·la ens explica la vida d’aquesta mare coratge a partir de l’existència dels fills.
Cada fill, un conflicte interior
Cadascun existeix com a representació d’un conflicte interior i com a resum de totes les xacres socials que han recorregut la història del país: l’acceptació i la lluita pels drets dels homosexuals, l’alcoholisme com una sortida a la desesperació després del Vietnam, els abusos sexuals, la religió com a consol, el racisme, i fins i tot l’esquizofrènia d’una de les filles, que tindrà com a conseqüència que l’àvia s’ocupi de la néta. Mathis, en el seu primer llibre com a autora, ens relata un món on les dones deixen de ser-ho per convertir-se en mares i on el gènere masculí, absent i dèbil, no té cap possibilitat de redimir-se. És cert que, llegint tot aquest compendi de desgràcies, pot ser que ens arribi la flaire de culebró, però Mathis (que ha llegit molt la premi Nobel de literatura Toni Morrison) sap com administrar la llàgrima amb unes descripcions sòbries i un punt de vista estimulant.
Encara no hi ha prou dones escrivint la història d’un país. Si hi ha una necessitat d’escriure’l és que encara hi ha una necessitat que el llibre sigui llegit.