Tot periodista té una novel·la per explicar Rodés: "Fins a la Xina, no vaig trobar el meu lloc" Riba: "Som al mig del món que ve" Coll: "He volgut fer una radiografia del moment"

Andrea Rodés va marxar a la Xina per fer una tesi sobre història de l'art i va tornar-ne convertida en periodista. Del 2007 al 2010 va exercir de corresponsal per a diversos mitjans des de Pequín. Com a colofó d'aquella experiència va escriure Lluny de Pequín (Columna, 2012). Hi volia abocar les seves "vivències a la Xina" i, de passada, criticar el sistema de la premsa d'aquí: "Accepten de corresponsals gent molt jove poc preparada intel·lectualment, i no tens temps per fer reportatges ni volen històries pròpies sinó que et fan reescriure els temes que els arriben de Reuters". El resultat, però, no és una novel·la sobre el periodisme sinó un viatge sensorial que descobreix al lector un paisatge exòtic a través dels ulls d'una protagonista que "té molts prejudicis sobre el país i de mica en mica els va superant".

L'Alícia és filla d'una catalana i un xinès que ella mai va conèixer. Marxa a l'Àsia per saber d'on carai ve, perquè no s'entén gens amb la mare ni amb el seu padrastre anglès, dos catedràtics que formen part del món acadèmic esnob que trafica amb art xinès. "Jo, fins que vaig fer de periodista a la Xina, tampoc havia trobat el meu lloc. Potser és que també em van pressionar per fer una vida que no volia. Jo volia estudiar història i vaig acabar llicenciant-me a Esade perquè era bona estudiant. Però després no encaixava en cap feina. O em feien fora o m'avorria", diu l'autora.

Tot i aquests paral·lelismes amb la seva biografia, Rodés li va donar a l'Alícia característiques antagòniques a ella -"té una feina convencional, no li agrada gens llegir i és més cursi"- mentre que es va esmunyir a la novel·la a través de l'amic de la protagonista, el Lluís, un reporter freelance amb qui comparteix confidències i amics periodistes.

"Quan arribes a la Xina, tot és nou i tot et semblen històries. Però també tens molts prejudicis. I allà et radicalitzes. Jo vaig anar relativitzant el fet que sigui un país no democràtic, perquè penso que els Estats Units o Europa finançant dictadors i guerres no són millors, però la majoria de periodistes espanyols escriuen amb una visió molt predeterminada i critiquen per criticar. Diuen «macacos» als xinesos! Tenen un actitud colonialista, com la que descrivia cent anys enrere George Orwell a Dies a Birmània ". Precisament un dels impulsos per escriure la novel·la és la poca literatura o l'absència de cròniques periodístiques que hi ha sobre el país en català. Per omplir el buit, i abans dels Jocs Olímpics, ja va publicar a Destino Por China con palillos.

Un aterratge forçat

Tot i que no té formació periodística, després de quatre anys cobrint des de terratrèmols fins a Olimpíades, entrevistant dissidents o músics de hip-hop, desenganxar-se del llenguatge periodístic li va costar. "Em vaig haver de forçar a buscar l'argument i no sabia ni com acabaria. Vaig canviar el final! En canvi, me'n surto bé amb la descripció", reconeix. Rodés va tornar de l'exili voluntari el desembre del 2010. L'aterratge no va ser fàcil: "Vaig quedar-me sense feina, sense parella i sense diners", explica. I va dedicar els primers quatre mesos a acabar d'escriure Lluny de Pequín , en què hi reconeix un punt de nostàlgia. "Escriure la novel·la va ser terapèutic", afirma Rodés.

Bru C., el personatge principal de L'home desconcertat , primera novel·la de Tian Riba, no passa per un bon moment: l'han "fet fora de la feina", ha "destrossat el seu matrimoni", beu "més del compte", està abonat "a la consulta dels psicòlegs" i el futur pròxim li prepara una detenció policial. "Vaig començar a escriure per la necessitat d'explicar una història que tenia a dins i per una sèrie de canvis recents en la meva vida", admet Riba, que després de deixar de ser cap de política d' El Punt/Avui treballa al programa Divendres , a TV3, i col·labora a l'ARA, a El món a RAC1 i a El club de la mitjanit .

"Aquest llibre m'ha costat dos anys de feina, però es llegeix en un parell de dies -diu l'autor-. Algun amic m'ha dit que L'home desconcertat és més una crònica que una novel·la, en el sentit que passen moltes coses i que s'avança ràpidament. L'experiència a la premsa m'ha permès traslladar l'escriptura de textos molt directes a la ficció". La coincidència d'alguns detalls del personatge amb ell mateix ha fet que es vinculi el llibre amb la seva biografia. "No tinc una resposta convincent sobre aquest assumpte -reconeix-. Un dia parlava amb un dels periodistes que apareix al llibre convertit en personatge, i li deia: «Oi que no l'hem tingut mai, la conversa de la novel·la?» I ell em va respondre que no, però que igualment s'hi veia reflectit. Això és el que he provat de fer a L'home desconcertat : posar-hi persones que s'hi poden reconèixer, però el que passa és una ficció". Riba creu que a la vida mateix el relat que ens fem de la realitat és sovint una deformació que pot arribar al falsejament. La novel·la li permet just el contrari: impregnar les peripècies de la ficció d'una capa de realitat que va més enllà dels personatges.

"Al llarg de la vida anem prenent decisions que ens marquen un camí: el personatge es pregunta què hauria passat si hagués escollit altres opcions", explica Riba. Els dubtes i inseguretats de Bru C. creixen fins al punt que cada vegada li costa més prendre decisions. "El Bru és en un impàs laboral i sentimental. ¿Troba a faltar la feina anterior? ¿Enyora la dona? -es demana l'autor-. A tots ens costa girar full. Al Bru una mica més, perquè és un personatge molt melancòlic".

La generació frontissa

En un dels diàlegs de la novel·la s'intenta trobar una definició de la generació en què estan els personatges, instal·lats en la trentena. "Hem après una cultura del segle XX per viure al segle XXI. I ens ha agafat a contrapeu. Quan érem petits, tot semblava per a tota la vida. Ara no hi ha certeses. I, sí, és veritat, volem les coses de seguida, perquè tenim la desgràcia de voler ser feliços", es pot llegir. Tian Riba parla de la generació frontissa: "Som al mig del món que ve. Professionalment hi ha un món antic que no se n'acaba d'anar i un que arriba. També en l'àmbit personal estem a cavall de dues concepcions, la conservadora i la trencadora. Els nostres fills ja tenen una mentalitat molt diferent!"

Els canvis en la política, en l'economia i en els valors personals ressegueixen L'home desconcertat de dalt a baix i van posant bastons a les rodes al protagonista, si bé tot sovint sembla que el gran enemic de Bru C. és ell mateix: "Tots els personatges tenen moltes contradiccions. El llibre busca que reflexionem sense penjar-nos la llufa de víctima".

Actualment a Núria Coll se la pot escoltar a la ràdio ( La tribu ), se la pot veure a la tele ( Divendres ) i se la pot seguir a través de la web etselquemenges.cat , en què es poden trobar articles sobre nutrició i salut, combinats amb receptes. A partir d'ara també se la pot llegir: la periodista acaba de debutar en la ficció amb Tots els llocs em recorden a tu , en què observa els pros i contres de la professió a partir del punt de vista de Susanna Ardèvol, que acaba de perdre la parella i prova de reinventar-se a partir de diverses opcions, que donen lloc a situacions en què predomina l'enfocament humorístic.

"La Susanna té un punt de somiadora i de seguida se li enfonsen els plans -reconeix l'autora-. És despistada, ingènua i una mica caòtica. No té projectes clars de futur. Viu al dia, sense gaires pel·lícules al cap sobre què vol arribar a ser en el món del periodisme. Li van passant coses perquè és treballadora i té algun cop de sort". Tots els llocs em recorden a tu arrenca amb la ruptura sentimental entre la Susanna i el Ferran, que la planta després de passar per davant d'una botiga de núvies i imaginar la seva ex a punt de casar-se. Aquest petit terrabastall desencadena una sèrie de neguits en la protagonista. "Poc després de posar-me a escriure vaig pensar que la Susanna aniria al psicòleg. Encara que pugui semblar sorprenent, hi ha molta gent de 30 anys que s'hi visita...", diu, abans de passar a un dels aspectes pels quals se li ha demanat més a l'hora d'abordar el llibre: què hi ha d'autobiogràfic? "Retrato mons que conec. Més enllà d'assemblar-me o no a la Susanna, diria que tots els personatges tenen una mica de mi: amb aquesta novel·la tenia ganes de fer el gamberro, d'ensenyar una faceta que fins ara no he deixat sortir a la ràdio ni a la tele. Alhora he volgut fer una radiografia del moment". Coll s'encara a les escenes sexuals amb desimboltura. Una de les aventures més pirotècniques és la que viu amb James Blunt: quan l'entrevista, el cantant queda tan impressionat que s'hi posa en contacte a través del mànager i la convida a passar la nit amb ell a la planta de l'Hotel Arts que té reservada. "Vaig explicar la història de com Blunt em va tirar els trastos a El matí de Catalunya Ràdio, quan treballava amb Antoni Bassas -recorda Núria Coll-. Només per això ja valia la pena escriure una novel·la". La periodista no revela, però, si la visita nocturna a l'Hotel Arts va passar o no més enllà de la ficció.

Oralitat i WhatsApp

Quan té problemes, la Susanna es comunica amb les amigues a través del grup de WhatsApp Les perres . Les converses, fluides i sense vergonya, permeten a Coll acostar-se al registre oral. "En aquest llibre no és tan important el què com el com. El que s'expliquen no és desconegut: hi ha novel·les sobre periodisme i sobre grups d'amigues que parlen de manera íntima sobre les seves relacions. El to que faig servir és l'aportació diferent". L'esperit xafarder del grup d'amigues és similar al que la Susanna fa servir a la feina: "Els periodistes tenim una doble moral. D'una banda, treballem amb el màxim de rigor. De l'altra, mirem de camuflar que disfrutem amb les xafarderies dient que som curiosos".