El pròxim mes d’abril farà 50 anys que va morir Evelyn Waugh, a qui sobretot estimem per Retorn a Brideshead, arran de l’èxit de la qual va fer un viatge als Estats Units, on en volien fer una pel·lícula. Al cap dels anys, el 1981, finalment se’n faria una sèrie mítica amb Jeremy Irons de protagonista, i el 2008 se n’acabaria fent la pel·lícula, menys reeixida. D’aquell viatge Waugh en va tornar sense pel·lícula -de fet ell no la volia- però sí amb una novel·la satírica sobre el negoci funerari, L’Ésser Estimat, que ara publica LaBreu Edicions en traducció d’Albert Pijuan.

Avui ja no ens sorprenen els tanatoris pulcres, nets i enjardinats. Els halls de marbre, els llums zenitals, els fils musicals, els sermons ensucrats per encàrrec i tota la parafernàlia d’elegància asèptica que embolcalla el comiat d’aquesta vida. Però per a l’europeu aristocratitzant i al·lèrgic a la vida moderna que era Waugh, quan va arribar als EUA a mitjans dels anys 40, allò li va semblar una extraordinària ximpleria. Un pot entendre que li entressin unes ganes irresistibles d’enfotre-se’n.

El resultat d’aquell xoc és aquesta novel·la protagonitzada per un poeta anglès, Dennis Barlow, que després de triomfar a Londres toca el dos fugint de l’èxit fàcil. Prova sort a Hollywood com a guionista i, ves per on, acaba treballant d’ajudant en un cementiri de gossos, lloros i altres bèsties. Per motius diguem-ne professionals s’acaba també diguem-ne enamorant d’una maquilladora de morts del cementiri d’homes i dones, l’Aimée Thanatogenos.

Tot això és perquè el lector se situï, però, tranquils, que no revelo res d’important. L’important és la mirada de Waugh, tant cap a l’estandarditzada societat nord-americana com cap al decadent orgull de la colònia masculina anglesa que ajuda Barlow a sortir-se’n. L’encantadora maquilladora és una metàfora d’un país que a Waugh li sembla de cartró pedra, de maquillatge, en què “l’amabilitat impersonal i insensible” es considera educació, i en què totes les noies semblen hostesses, per no dir maniquís.

Ves per on, Barlow sembla que prové “d’una civilització més antiga i més exigent” que “persegueix l’intangible, la cara velada de la boira, la silueta en una porta enllumenada, les virtuts secretes d’un cos que s’oculta sota una muda de vellut”. Però tanta exquisidesa no li evita caure en l’apetència del “botí d’aquell ric continent, el de les cames jugant a dins la piscina, del dels ulls i boques maquillats i esbatanats a la claror d’uns llums de disseny”, cau en el parany. Fugia de l’èxit literari fàcil i cau en un altre èxit encara més fàcil. Una trampa mortal.