Ramon Llull, una biografia rigorosa, amena i excepcional

Enguany se celebra el setè centenari de la mort de Ramon Llull (1232/3 - 1316), el polifacètic geni mallorquí i, a més de les celebracions -el 13 de juliol s’inaugura una exposició de gran nivell al CCCB de Barcelona: La màquina de pensar. Ramon Llull i l’‘ars combinatoria’, comissariada per l’estudiós lul·lià Amador Vega-, era de preveure l’aparició d’alguna nova biografia.

Han fet possible aquesta gran iniciativa una nova i ambiciosa editorial dedicada a l’assaig, Arpa, i un historiador gallec, Fernando Domínguez Reboiras, responsable de l’edició crítica de les obres llatines de Ramon Llull -de les 280 que va escriure se’n conserven 266!-, un historiador que fa un munt d’anys que viu i treballa a Alemanya. La lectura d’aquesta obra ens permetrà endinsar-nos en el complex món medieval i poder intentar comprendre, amb la nostra visió contemporània, un personatge extraordinari, molt discutit i alhora estudiat per grans savis durant molts segles. Quan va canviar de vida, després de la seva “conversió” a la muntanya mallorquina de Randa, tenia uns 34 anys i va poder manifestar i dur a terme, relativament, el seu triple ideal: 1) exposar-se a donar la seva vida per Crist; 2) escriure un llibre extraordinari, “el millor llibre del món”, per poder convertir els infidels, i 3) convèncer el Papa i els reis cristians per crear monestirs (evangèlics i apostòlics) on persones adequades aprenguessin les llengües dels infidels (especialment l’àrab) per predicar-los, després, l’Evangeli.

L’estructura del llibre està molt ben compensada. Després del pròleg trobem el capítol El nom Ramon Llull i les diverses maneres d’escriure’l, i en tercer lloc una breu “introducció” en què s’expliciten els grans arguments de la biografia: la lluita per assolir el seu triple ideal; la noció del més gran escriptor català i el primer que escriu filosofia en llengua vulgar, en paral·lel a Dante i el mestre Eckhart; el difícil accés a l’obra lul·liana -més de 30.000 pàgines, 266 obres en llatí de les quals 52 en català-; la voluntat d’acordar creença i enteniment, creença i ciència; el fet de ser titllat per ell mateix “foll d’amor”; l’objectiu de l’ Ars, nou mètode científic i la novetat del seu llenguatge. Finalment, per cloure aquesta primera part d’introducció trobem el quart capítol, dedicat a “les fonts”, els escrits dels quals el lector pot abeurar-se de cara a conèixer la vida d’un personatge medieval. L’autor ho fa resseguint el mateix Llull, 1) mitjançant la narració de la seva vida (Vita coetanea ) dictada pel mateix Llull als cartoixans de París, l’any 1311; 2) escorcollant les mencions autobiogràfiques que Llull va incloure en els seus escrits, i 3) comprovant el lloc i data de composició de les obres (que són catalogades a partir del 1294). El llibre conté també quatre apèndixs: Abreviatures, Orientació bibliogràfica, Apunt cronològic i el fonamental Catàleg de les obres llatines de Ramon Llull, que tanca el llibre.

Un assaig amb tocs de novel·la

Hem deixat per al comentari final els 21 capítols que formen el gruix del llibre i que constitueixen, al nostre entendre, l’encert i la gran aportació de l’historiador Domínguez Reboiras. Amb una gran saviesa narrativa -fins i tot amb tocs de novel·la, com ara el tancament del capítol dotze amb “una notícia inesperada: l’ocupació de la Terra Santa pels mongols”-, Reboiras és capaç de trenar el text i de les 266 obres llatines en cita 157 (!), de les quals podem llegir fragments i capir la intencionalitat (voler escriure, però per sobre de tot publicar!), i també la inventiva i imaginació de Llull amb el context, que no és més que la vida del filòsof i teòleg i la societat de l’època. L’autor ho fa de manera diacrònica, des del seu naixement, amb l’ajut de l’esmentada Vita. Podrem veure els seus nombrosos viatges (Montpeller, Roma, Gènova, París, Xipre, Tunísia o Jerusalem, quan tenia més de 70 anys). A mesura que avancem en la lectura s’esdevé la conjuminació il·luminadora del text i del context i llavors el metatext lul·lià va prenent forma i el podem incorporar en el nostre ànim.

Llull es considerava un ciutadà del món, un laic que creia en la tasca de reformar la cristiandat. Per fer-ho proposa un diàleg constructiu entre els representants qualificats de les tres religions del Mediterrani per poder discutir i disputar “tot seguint els postulats de la raó i no pas els textos dels llibres sagrats de cadascuna de les creences”. Tot i que no era considerat “acadèmic” pels teòlegs més clàssics, va lluitar aferrissadament per defensar que a més de creure (en Déu) cal demostrar amb la raó que el que es creu és verdader. “L’únic criteri de veritat és la raó” (fa pensar en l’“acordar Raó i Follia” del poeta Foix). I per fer-ho proposa un mètode de coneixement, que inventa l’ Ars combinatoria : és un mecanisme de figures geomètriques i símbols que combinen lletres i conceptes i pretén ser un “nou saber amb pretensions universals”. L’ Ars és considerat un precedent de les noves tecnologies de la informació.

Tota la determinació de Ramon Llull pretenia propiciar un diàleg que aconseguís la unitat entre les tres religions, entre les persones que creuen en un sol Déu. Un diàleg interreligiós avant la lettre, que no ha perdut la seva actualitat. El mejor libro del mundo és una biografia que ens parla de les tres potències de l’ànima (medieval) i suggereix que la voluntat “estimi” l’autor, que l’enteniment n’“entengui” l’obra i que la memòria “recordi” el valor del llegat lul·lià i el llegeixi!