L’origen de Robert Louis Stevenson

Cal admirar aquestes editorials que tenen cura extrema en la publicació dels seus llibres perquè consideren l’ànim de la pervivència. I més avui, entre tanta publicació, on es fa molt difícil destriar l’or de la palla. Penso que l’or conegut, els clàssics, mereixen edicions que facin justícia al seu valor. Però els clàssics, direu, ja els coneixem prou! Un prejudici, com molts altres, gens irrellevant. ¿De veres coneixem prou Robert Louis Stevenson? L’editorial Páginas de Espuma acaba de publicar el volum Vivir. Ensayos personales y biográficos, tercer i últim tom d’aquesta trilogia personal i destriada de l’escriptura de Stevenson, més enllà de la seva meravellosa obra de ficció. Un volum que completa els dos anteriors: Escribir. Ensayos sobre literatura i Viajar. Ensayos sobre viajes. En fi, tot un univers inexplorat i apassionant per descobrir.

Com la majoria de grans escriptors, Stevenson és un autèntic misteri, un mag. Sovint els lectors cerquen en papers privats i en testimonis traces biogràfiques que permetin trobar aquell foc immaterial i ocult que marca els llibres que tant ens captiven, com si el fet de conèixer la vida del mag ens permetés entendre la seva màgia. Amb sort, res d’això sol passar i el misteri es perpetua en el temps. Què en sabem, de Stevenson? Sabem moltes coses, esclar; per exemple que va néixer a Edimburg el 1850 i que de petit va patir una tuberculosi que va acabar amb la seva vida el 1894, i que durant les nits infantils de dolor i d’insomni la seva dida s’empescava històries de por per allunyar el terror d’aquell patiment físic que el petit Robert denominava “la bruixa de la nit”. Passat el temps, el 1890, Stevenson va decidir emigrar a Samoa arrossegant la dona i els fillastres. Allà va morir ben aviat i va ser enterrat, en homenatge a la seva personalitat única, al cim més alt, voltat de palmeres i de l’admiració que li professaven els indígenes, els quals l’anomenaven Tusitala, que vol dir: “Home que conta contes”.

Sabem coses, sí. Que va morir molt jove i que va escriure i viatjar moltíssim. També sabem que va fer llibres inoblidables com són L’illa del tresor i L’estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde, entre d’altres. Però com que tenim una esplèndida memòria per a l’oblit i una curiositat insaciable és meravellós poder tenir a les mans aquest volum tercer dels seus escrits de no-ficció: Vivir. Ensayos personales y biográficos. Entre aquestes pàgines s’hi albiren les traces de l’escriptor, per on passen figures properes, s’hi rememoren els records i s’hi sent la remor de la família.

Vibrant, esplèndid i precís

De fet, en essència, hi és tot. D’aquesta manera podem resseguir tant els orígens i lligams familiars amb Escòcia, les seves preocupacions morals i mundanes de l’època, com veure els components íntims de la seva ànima i la sensibilitat. En tot cas, el llibre és una mena d’autobiografia i memòries en clau assagística que esbossa la llavor de tota la seva narrativa, especialment pel que fa a la temàtica i el caràcter, la psicologia, les preocupacions i la mentalitat. I, no obstant, tot això podria quedar en un segon pla perquè Stevenson té mèrits artístics i estètics tan extraordinaris en tota la seva obra que és capaç de complaure qualsevol tipus de lector. El seu estil, per exemple, que és vibrant, esplèndid i precís. ¿Cal dir que maneja una llengua d’acer, i que sovint vessa una encertada i fina ironia? I té, encara, al meu entendre, un do personalíssim, el de l’hàbil destresa de suggerir el més inesperat.