El filòsof Crisip, quan li van preguntar per què no participava en la política, va respondre que si ho fes incorrectament, desagradaria als déus, i si ho fes correctament, desagradaria als homes. Crisip era un estoic donat a la beguda, que sembla que va morir de riure contemplant com actuava el seu ruc després d’emborratxar-lo. Però no és pròpiament de Crisip de qui volia parlar, sinó de l’Ètica grega (ed. PAM) tal com ens la presenta el madrileny establert a Catalunya Antonio Moreno, que s’agafa a la visió de Joan Crexells: “La moral grega sempre fou hedonística. Una acció bona implicava sempre el plaer, ara o després, i més o menys sofisticat”. És a dir, l’ètica grega mira com fer que els homes siguin bons i, per tant, feliços. Així doncs, l’hedonisme amb què normalment s’ha qualificat els epicuris és extensible a tota l’ètica grega, “ja que l’autèntic plaer prové d’un comportament ètic, que és la font de la felicitat”, anota Moreno. Fins al punt que, com van dir Demòcrit i Sòcrates, és millor ser víctima d’una injustícia que cometre-la. I, com va reblar Sòcrates, cal tenir més por a actuar malament -que és un mal segur- que a la mort -que és un mal hipotètic-. Plató va ser qui ho va fixar, tot això. I és aquesta adhesió platònica al Bé, així, en majúscules, no tant per altruisme com per interès pràctic, la que travessa tota la filosofia grega i també, doncs, tot el llibre d’Antonio Moreno.
Si fer el bé i obtenir plaer van lligats, cosa de la qual m’agradaria no dubtar, aquest món deu estar ple d’infeliços. Només així ens podem explicar que la corrupció no tingui càstig electoral a l’Espanya de Rajoy o que els que han de castigar el frau siguin, en realitat, uns camuflats conspiradors polítics, a la Catalunya de De Alfonso. En termes socràtics i platònics, l’únic avantatge de De Alfonso sobre Rajoy és que el primer ha estat castigat: “L’home feliç és l’home just, i l’injust, en canvi, és desgraciat, i més encara si no rep cap càstig per la seva injustícia”, remarca Moreno comentant els grecs. Si ens atenim a l’ètica grega, doncs, De Alfonso hauria d’estar agraït al Parlament. L’un i l’altre, però, serien qualificats per Hesíode senzillament d’estúpids, ja que, per a aquest filòsof del segle VIII aC, autor d’ Els treballs i els dies, la causa del mal és l’estupidesa dels homes. Parlaven clar, els grecs antics, oi?
Hem començat amb un estoic i acabarem amb un epicuri, l’altre sistema filosòfic de tarannà ètic -el tercer sistema, el dels escèptics, difícilment es pot incloure dins l’intel·lectualisme moral- que es va desenvolupar a l’antiga Grècia durant el període hel·lenístic, és a dir, a partir de la mort d’Alexandre el Gran (el 323 aC) i fins a la victòria d’Octavi sobre Marc Antoni a la Batalla d’Actium (33 dC).
Com ja hem insinuat, l’hedonisme epicuri no és el plaer pel plaer. Erasme i Quevedo ja el van rehabilitar fa segles. De fet, per a Epicur, el màxim plaer és l’absència de dolor, mentre que la prudència és el més gran dels béns, perquè d’ella “se’n deriven totes les virtuts”. A la manera socràtica i platònica, Epicur també deia que “és millor ser desafortunat amb seny que afortunat vivint sense, i que en els nostres afers és preferible actuar correctament sense tenir èxit, que tenir èxit actuant incorrectament”. ¿I tenir èxit actuant correctament? Per què ho aconsegueixen tan pocs?