Feliu Formosa va ser un nen tímid, aficionat a la lectura. Per insistència de la seva filla Clara, ara ha escrit els seus records d’infantesa, amb un títol molt adequat: Sense nostàlgia (Proa). En general, de petits, els tímids no ens ho vam passar realment bé, fins i tot si vam créixer dins una família on se’ns estimava. És el seu cas: “La meva timidesa gairebé malaltissa i el meu lliurament a la lectura compulsiva de textos literaris (que volia acabar imitant) em van mantenir apartat del món de les noies, amb qui hauria pogut compartir experiències. I això em va fer patir molt”, explica Feliu Formosa. Potser per això, en realitat acaba parlant quasi més dels pares i dels parents que d’ell mateix.

Nascut a Sabadell el 1934, els seus pares -tots dos bons lectors- s’havien casat un any abans i havien anat de viatge de noces a Barcelona, on van passar uns quants dies a l’Hotel Intercontinental, davant el Liceu. El pare, que havia sigut ciclista en l’època de Mariano Cañardo, era el petit de cinc germans d’una família molt de dretes que vivia de renda. Va sortir l’ovella negra: es va casar amb una telefonista filla d’un barber que va resultar que era jugador i alcohòlic, i va militar primer a Estat Català i després al POUM. Fins i tot va arribar a ser regidor de Sabadell. Al final de la guerra va anar a parar al camp d’Argelers. Va tornar de l’exili el desembre del 1941: el Feliu tenia 7 anys i en feia 3 que no veia el pare. Es van traslladar a viure a Barcelona, a l’Eixample. El pare va fer de comptable i la mare va tenir un temps una espardenyeria. El Feliu va ser “un nen de carrer” a la zona de Gran Via - Padilla.

Alguns antics companys del POUM van seguir circulant per la llar dels Formosa, però el progenitor va anar decantant-se pel Moviment Socialista de Catalunya. Amb els anys, el Feliu acabaria entrant al PSUC, el partit que durant la República havia perseguit els del POUM.

La família va progressar. Van adquirir un xalet a Mira-sol. El nen anava als Maristes, on al matí cantaven el Cara al sol i on li prohibien llegir Baroja, cosa que el va convertir en un dels seus primers autors de capçalera. Va viure l’experiència de llegir conjuntament amb el pare La muntanya màgica de Mann. I després vindrien molts més títols i autors... Ja s’havia convertit en aquell adolescent lector no especialment feliç.