La por darrere del revolt

“No seria massa agosarat dir que algunes cases neixen malvades”: qui no ha tingut por en pujar les escales d’un casalot o en sentir el grinyol d’una porta mal tancada? Les històries de terror que s’expliquen els nens entre ells han funcionat sempre com a mecanisme exorcista de pànics atàvics, i La maledicció de Hill House no n’és una excepció. Pertany al gènere de “casa encantada”, perquè tot gira al voltant d’una casa enclotada, humida i fosca que atrapa quatre personatges que s’hi han reunit per descobrir-ne el misteri, però no és una qüestió de sang, decapitacions o garrotades. És que la casa té una personalitat, i pensa exercir-la.

Aquest és un llibre de Shirley Jackson (1916-1965), l’autora de la inoblidable Siempre hemos vivido en el castillo (Minúscula, 2013), i això vol dir que som en un terreny del tot particular: aquesta nord-americana nascuda a San Francisco que avui es considera una mestra del relat de terror tenia un talent que es podria qualificar d’excèntric o, com diu Joyce Carol Oates, un estil “del tot idiosincràtic i inimitable”. Per què? Perquè narra les històries -gairebé sempre protagonitzades per personatges al límit de la salut mental- d’una manera peculiar. A La maledicció de Hill House llegim els pensaments de la protagonista, l’Eleanor, barrejats amb la veu del narrador, cosa que no és cap caprici, sinó que prefigura el que aquí no podem explicar. De la mateixa manera que la casa respira, oscil·la i fa marejar els quatre intrèpids “caçafantasmes” (intrèpids jugadors de bridge i croquet, tampoc no exagerem), els pensaments de l’Eleanor envaeixen àrees que no haurien de poder envair, i aviat comencem a sospitar que entre ella i la casa hi ha una història pendent. O és entre ella i la mare, morta de fa poc? O entre ella i la Theodora, una descarada que es diverteix provocant l’ànima de càntir, solitària i reprimida que és l’Eleanor?

Biblioteca, sala de jocs, caps de cérvol, cuinera malcarada, jardiner sospitós, hereu seductor: no falta ni un sol element per emmarcar el món de la narrativa de terror que ha donat tantes obres mestres com els contes d’Edgar Allan Poe i H.P. Lovecraft. Shirley Jackson s’insereix en aquesta tradició de terror psicològic i hi dóna un altre pas de rosca: “Només existeix una jo, i és tot el que tinc. Odio veure com em dilueixo i em desfaig i em disgrego fins a viure només en una meitat, la meva ment”. No és una por tan desconeguda, aquesta, oi?