Quan Pregunta-ho a la pols, la tercera novel·la de John Fante, es va reeditar el 1979, els editors americans van decidir que un pròleg de Charles Bukowski contribuiria a la comercialitat de la novel·la. El llibre s’havia publicat originàriament el 1939 i no havia assolit un gran èxit. La paradoxa era que Bukowski reconeixia al seu pròleg l’immens deute adquirit amb Fante, l’únic autor amb el qual s’havia identificat plenament en la seva joventut, passada entre la pobresa, l’alcohol i les drogues (quan podia). “Jo era jove -ens diu al pròleg- bevia i volia ser escriptor”, i descriu la literatura nord-americana que s’escrivia als 40 com una “commixtura de subtilesa, ofici i forma, i així era llegida, ensenyada, ingerida i transmesa. Era un estratagema amable, un conreu de la paraula molt elegant i curós”.

Però això, evidentment, no era el que cercava Bukowski, creador d’una poètica de la brutícia, la marginalitat i els líquids corporals. De fet, només cal llegir el principi de Pregunta-ho a la pols per entendre què va trobar en Fante només amb una primera llegida: “Una nit seia al llit de la meva habitació d’hotel a Bunker Hill, al rovell de l’ou de Los Angeles. Era una nit important a la meva vida perquè havia de prendre una decisió sobre l’hotel. O pagava o me n’anava”. El protagonista del llibre, Arturo Bandini, alter ego de Fante al voltant del qual acabaria escrivint una tetralogia, és, com Bukowski, un aspirant a escriptor que viu un dia a dia igual de precari que el seu. Fante escrivia sobre no res, sobre el transcórrer de l’existència, sobre algú que es buscava la vida i que de sobte la trobava i després la tornava a perdre, i aleshores s’enamorava i després es desenamorava, o això volia creure.

Subjectivisme romàntic

La seva literatura era d’un subjectivisme absolutament romàntic: no volia inventar un llenguatge com Hemingway, ni crear una poètica sudista com Faulkner, ni escriure la gran novel·la americana com Scott Fitzgerald, i tampoc era un moralista com Flannery O’Connor. Només volia parlar d’ell i del que li passava a algú com ell, contar episodis de la seva adolescència (a Espera la primavera, Bandini ) i la posterior evolució del personatge (a Carretera a Los Angeles i Somnis de Bunker Hill ). No amb la cruesa que ho faria després Bukowski, sinó amb tendresa, amb un lirisme quotidià que s’escampava en les seves descripcions, en el relat de com la vida passa i de vegades fa mal, de vegades ennuega d’amor i de vegades fa plorar. El nus del relat és la relació de Bandini amb una noia mexicana, la Camilla, una relació que en cap moment és fàcil i que fins i tot el porta a una irònica reflexió sobre l’orgull d’haver nascut als Estats Units.

No cal llegir gaire per comprendre per què Bukowski diu que Fante era el seu “déu”: sonava autèntic, ni més ni menys. Era algú que volia arribar al moll de l’os de l’existència per la via poètica de la veritat: hi ha més sociologia al capítol 6 d’aquesta novel·la, quan parla dels insults que els americans de soca-rel havien dedicat als italians com ella, que en qualsevol voluminós tractat. Una altra vegada és Bukowski que descriu perfectament l’estil de Fante: “Cada frase tenia la seva pròpia força i les següents també. L’essència de cada frase donava forma a la pàgina, la sensació que havia estat esculpida. Allà, per fi, hi havia un home que no tenia por de les emocions. L’humor i el dolor estaven barrejats amb una simplicitat superba”. I sí, la veritat és que continua sent una lliçó, no sé si de com s’ha d’escriure, però sí que cal començar a escriure.

Sorprenentment aquesta traducció de Pregunta-ho a la pols de Martí Sales és la segona que es publica en català. La primera va aparèixer el 1988, acompanyada d’ Espera la primavera, Bandini, totes dues a Empúries amb traducció de Joan Ayala. Comparant les dues potser la de Martí Sales és una mica més llegívola, més idiomàtica, i potser llisca una mica millor (sense menysprear en absolut la d’Ayala). Fa 28 anys vaig ressenyar aquesta mateixa novel·la amb el mateix entusiasme i la mateixa emoció. Espero que ara tingui més sort.