L'any 1950 Josep Palau i Fabre (1927-2008) encapçalava Poemes de l'alquimista amb una defensa de la tradició alquímica com a única via per superar localismes i assolir un nivell que deixés enrere les fronteres: "Al costat de la pretesa filosofia catalana i de l'escola dita del seny, casolana i rància, es dreça aquesta altra tradició, empeltada de follia, que és l'alquímia. És l'única que pot donar-nos un rang universal. L'única per on podem retrobar una grandesa que coincideixi amb la grandesa de l'home". La poesia de Palau i Fabre -ampliada i reorganitzada en edicions posteriors, l'última de les quals és del 1997- és d'una força eficaç, vitalista i singular.
Els versos poden inflamar el lector, esquitxats de carnalitat ("Totes m'estimen a mi / i jo les estimo totes. / Vagarejo, pelegrí, / al llarg d'un somni de noies"), animar-lo amb tonades populars ("Cantarem la cançó més banal, / si en som capaços, si en som capaços. / La que ens llevi l'enuig i tot mal, / si en som capaços") o bé proposar-li viatges sense rumb, altament temptadors: "En els blaus i els verds, a l'estiu, / prop de l'aire, fecundat per llavors que prodigava el vent, / aniré, sense nord, com una rel dansaire, / per la muntanya amunt, cercant el meu ponent". Palau ha aconseguit, gràcies als seus poemes, conservar la joventut.