"No sóc un autor estrany, sinó singular"

A Fuera de aquí (Galaxia Gutenberg) diu que l'estímul per crear ficció està en les entrevistes a Marlon Brando, Patricia Highsmith i Rudolf Nurèiev, entre d'altres, que es va inventar per a Fotogramas , a finals dels 60. És veritat?

M'ho han acabat fent creure. A França han insistit molt en això, però jo no n'estic segur i no hi dono tanta importància. En realitat, inventava entrevistes per necessitat. Ripley, en les novel·les de Patricia Highsmith, també matava perquè no tenia cap més alternativa.

També se'n va inventar una amb Anthony Burgess, autor de La taronja mecànica .

Aquesta vegada va anar diferent. A la redacció de La Vanguardia em van demanar que tingués el text a les nou de la nit, i Burgess m'havia donat hora per a les set de la tarda. Vaig escriure el text abans. Em vaig presentar a l'Hotel Avenida Palace i li vaig dir que ja tenia l'entrevista feta a partir de fragments de les memòries. Em va dir que de jove també s'havia inventat entrevistes, i que aquella mitja hora que havia de passar amb mi li aniria perfecta per prendre whisky. Me'n vaig anar corrents al diari i vaig fer veure que transcrivia l'entrevista, tot i que en realitat ja tenia l'article fet. Al meu costat hi havia Josep Ramoneda, suant tinta per acabar a temps un reportatge sobre Sciascia. Em sembla que em va mirar amb suspicàcia.

Robert Walser ha estat un dels autors que li ha interessat més. ¿Recorda quan va descobrir-lo?

Vaig llegir Jakob von Gunten en l'edició de Barral: diuen que la traducció era molt dolenta. Així i tot, em va fascinar la servilitat i la humilitat del personatge, que decideix entrar en un institut on, des del principi, reconeix que no s'aprèn res. Em recordava la meva pròpia experiència escolar. Tants anys, i no hi vaig aprendre gran cosa... No ho critico: potser deixant d'aprendre lliçons em fixava en altres coses. Els professors no sabien res: notava -i no m'ho invento- com se'ls posaven vermelles les galtes quan els fèiem una pregunta que no podien respondre...

Juntament amb Kafka, és dels autors més presents en les seves novel·les.

Walser em va portar a Bartleby l'escrivent , de Herman Melville. Ja l'havia llegit, però de cop vaig relacionar-lo amb personatges com Oblomov , de Gontxarov, i el protagonista de Fam , de Knut Hamsun. Magris explica que aquest heroi solitari inventa la literatura contemporània. Jo hi trobo relació amb l'Emmanuel Bove de Mis amigos . Els personatges són solitaris, precaris i estan perduts. Això no es comença a donar fins al segle XX.

Sense voluntat de jutjar, a Fuera de aquí fa algunes consideracions sobre els perills d'una societat futura més inculta.

Quan surto de casa, m'adono que el futur serà analfabet. A vegades veig persones que formarien part d'una pel·lícula de ciència-ficció brutal: no tenen interès per cap tipus de cultura. Són com productes de la televisió. Així i tot, no vull donar una imatge apocalíptica. Encara hi ha grups subversius que continuen reunint-se i creant al marge, potser a les catacumbes.

També comenta la "falta d'entusiasme total cap a l'impuls literari" que es dóna a Espanya.

Quan vaig viure a França vaig trobar lectors amb un fons cultural que aquí no hi eren. Això encara passa, a França, i a Alemanya i a la Gran Bretanya. A Itàlia, menys. Quan es va traduir El mal de Montano , a París em preguntaven per Maurice Blanchot. Si n'hagués parlat a Espanya, hauria quedat com un pedant.

En molts dels seus llibres hi abunden les referències a escriptors, a cineastes, artistes i músics.

És la família que viatja amb mi, el meu propi cànon, que està lluny de l'oficial. La intertextualitat s'ha entès com el punt dèbil per atacar-me, però jo no necessito copiar de ningú... No sóc un autor estrany, sinó singular.

Vila-Matas no s'atura: ja té un nou llibre a punt.

Es diu Kassel no invita a la lógica , i sortirà el febrer o el març de l'any que ve. L'estiu del 2012 vaig ser escriptor convidat de la Documenta. M'havia de passar uns dies en un restaurant xinès, escrivint i interactuant amb qui aparegués. A partir d'aquí, vaig dedicar-me a investigar l'art contemporani. Em van encantar aquelles obres que necessiten ser explicades, allò que a molta gent li molesta tant. Kassel no invita a la lógica també serà una reflexió sobre Alemanya i sobre les meves relacions amb les avantguardes, que m'han fascinat sempre, perquè s'aparten del que és convencional.

La setmana passada Marc Fumaroli alertava del desgavell que havia tingut lloc en la literatura a partir del Romanticisme. Les avantguardes rebien de valent.

Fumaroli és un escriptor intel·ligent, però també conservador. Per a mi, la vida i l'art caminen junts, tenen una relació molt estreta. A Kassel hi ha instal·lacions que, un cop desmuntades, ja no existiran mai més. Ni tan sols en queda constància en el catàleg. L'art són preguntes i respostes, és la conversa, el que passa i desapareixerà. Si algú molt conservador entra en una d'aquestes instal·lacions pot posar-se a riure i dir que és una tonteria. Si hi pensa una mica potser hi trobarà aspectes interessants. L'art bizantí només tenia sentit en un espai concret, a l'interior de l'església. Al cap de molts segles, els museus porten les obres d'una banda a l'altra: va començar l'art portàtil. Actualment, potser l'art està tornant al lloc de l'esdeveniment, al fet en si.