Hi ha llibres que marquen un punt d’inflexió en la imatge que es té d’una ciutat. Terror y utopía. Moscú en 1937 n’és un. Les dimensions -gairebé 1.000 pàgines- no haurien d’espantar els lectors: quan se submergeixin en el devessall gairebé inesgotable d’històries, intrigues, projectes fastuosos i, sobretot, crims i persecucions arbitràries experimentaran el petit miracle de viure a la capital de l’imperi soviètic, comandat amb inflexibilitat i males arts per Ióssif Stalin.

Karl Schlögel (Allgäu, 1948), autor de l’assaig, és professor d’història de l’Europa de l’Est a la Universitat Europea Viadrina i autor de diverses obres sobre Rússia. La seva relació amb Moscou arrenca de molt enrere, quan hi va començar a anar amb la intenció de treure’n un dels seus primers llibres, Moskau lesen. Verwandlungen einer Metropole [Llegir Moscou. Les transformacions d’una metròpolis]. El va publicar el 1984 i en va fer una segona edició corregida i ampliada el 2011, tres anys després d’entregar Terror y utopía, centrat, gairebé exclusivament, en l’any 1937. “La meva visió de Moscou ha canviat a mesura que s’ha convertit en una altra ciutat -explica-. A principis de la dècada dels 80 vaig viure un autèntic descobriment, que anava molt més enllà del turisme i la publicitat. Tres dècades més tard, aquell Moscou ja no existeix. Hi ha carrers i estacions de metro que han recuperat els noms antics o que han desaparegut, la ciutat s’ha convertit en una de les més cares d’Europa -amb lloguers que tripliquen els de Berlín- i s’han reconstruït esglésies com la del Crist Redemptor, que havia sigut destruïda el 1931. Al seu lloc s’hi havia d’aixecar el Palau dels Soviets”. L’edifici, un dels grans projectes de Stalin, havia de ser el més alt del món -415 metres-, coronat per una estàtua de 100 metres de Lenin. L’any 1941, quan només se n’havien completat els fonaments, es va haver d’anar desmuntant per fer servir el ferro en ponts i fortificacions: l’URSS el necessitava per combatre contra l’Alemanya de Hitler en plena Segona Guerra Mundial.

Una ciutat ‘desapareguda’

L’ambivalència, la por i la desesperació regnaven a Moscou

Les dimensions descomunals de Moscou fan que la millor manera de copsar-ne la magnificència sigui sobrevolant-la. Mikhaïl Bulgàkov (1891-1940) acaba una de les seves novel·les més importants, El mestre i Margarida, amb el vol de la protagonista femenina del títol. “El realisme màgic de Bulgàkov obre el camí a possibilitats descriptives que estan negades a les ciències històriques -assegura Schlögel al llibre-. Constitueix una història de la confusió i la dissolució de totes les categories fixes, un espai de la fantasia que de cap manera resulta irreal o surrealista: és el real fantàstic”.

Acabada el 1939, tot i que no va poder veure la llum fins a tres dècades després, El mestre i Margarida narra l’arribada del dimoni al Moscou de les delacions, de la repressió i la disbauxa: una de les coincidències entre la ficció plantejada per Bulgàkov i la metròpoli real és la sobtada desaparició de persones. En un any es van arribar a arrestar gairebé dos milions de ciutadans, i d’aquests en van ser assassinats més de 700.000. “Com a historiador m’interessava poder explicar l’ambivalència que impregnava la ciutat durant el 1937. La plaça Roja podia ser el lloc ideal per escenificar la bellesa, l’esport i l’optimisme, però també una enorme arena de l’odi”.

Gairebé tots els temes que fan del 1937 un any “enigmàtic i terriblement dramàtic” apareixen, disseminats, a la novel·la de Bulgàkov, autor que en altre temps “havia sigut molt apreciat per Stalin per les obres de teatre en què volia detallar la caiguda del món burgès”. Schlögel en fa una petita enumeració: “El 1937 hi ha una irremeiable confusió, les diferenciacions clares desapareixen, irrompen poders anònims i desconeguts en forma d’atacs per sorpresa a la vida de persones normals i corrents. Hi ha por i desesperació”. Molta por i molta desesperació, de fet, perquè tothom podia ser objecte de l’arbitrària persecució de les autoritats. “El Gran Terror s’escampa per tot arreu. També a les arts: havia passat en la literatura, en casos com el d’Óssip Mandelstam i Borís Pasternak, però també al cinema, amb diversos actors i directors que també van desaparèixer ”.

La burocràcia de la mort

La “desestabilització controlada” del dictador Stalin

L’any 1937 es renovava també el partit que comandava Stalin. Entre el 23 de febrer i el 5 de març del 1937 es va celebrar un ple del comitè central del Partit Comunista. “La cúpula dirigent s’havia reunit, i van viatjar a Moscou militants de totes les regions de l’URSS -recorda-. El que va ser estrany no va ser la durada d’aquesta trobada, sinó que no existeix cap informe de testimonis o participants sobre el que es va considerar un «esdeveniment històric» des del mateix moment que se celebrava. I les actes no van ser publicades fins a 60 anys després”.

Schlögel descriu amb pèls i senyals les estratègies de Stalin per aconseguir imposar la seva visió. “Quan es parla de control, s’entén en un sentit total, de poder absolut -explica-. En una societat, el control es pot exercir també inquietant-la contínuament. És el que en dic desestabilització controlada. Aquest aspecte és molt important, al Moscou del 1937. Stalin va fonamentar el seu poder no tan sols en estructures burocràtiques, sinó també en la contínua difusió de contradiccions. Incentivava que els joves fessin carrera per mobilitzar-los contra les generacions veteranes, o simplement provocant que s’aixequessin contra els amos”.

Hi havia, també, un complex i tenebrós mecanisme de denúncies. “El 1937 no va ser només un any de víctimes innocents, sinó també el de milers de persones que van col·laborar amb el règim -diu-. Utilitzaven la delació perquè hi veien avantatges directes, com ara l’obtenció d’apartaments o de feines. La ideologia quedava sempre en un segon pla. No es denunciava per qüestions marxistes o leninistes, sinó per motivacions que influïen en la millora de les pròpies vides”.

Una esplendor paradoxal

Aixecar una nova ciutat al mateix temps que la gent patia

L’any 1937, Moscou podia presumir d’edificis fastuosos com l’Hotel Metropol, la fàbrica d’automòbils Stalin -que donava feina a 40.000 treballadors-, la moderníssima torre de ràdio Xúkhov i l’Hotel Mockba. “Aquell any també es van construir noves escoles i clíniques, però l’arribada de més i més persones -procedents sobretot d’entorns rurals- era tan desmesurada que els equipaments de seguida van quedar obsolets -afirma Schlögel-. A Moscou seguia havent-hi una alta societat que vivia en comunitats tancades, però la immensa majoria de ciutadans vivien en unes condicions horroroses. A cada apartament hi convivien entre quatre i cinc famílies. Cadascuna s’havia de conformar amb una sola habitació. Es passava molta gana... El problema de l’habitatge no va quedar resolt fins al final de l’URSS”.

Encara que aquell mateix any Dmitri Xostakóvitx va culminar la Cinquena simfonia, Grigori Aleksàndrov va filmar la comèdia Volga-Volga i l’aviació soviètica va aconseguir proeses que van impactar a tot el món, el balanç que en fa l’historiador és molt negatiu. “Va ser un període de destrucció de talents, en què es va acusar desenes de milers de ciutadans lleials que no havien fet res de criminal -assegura-. Moscou va patir una catàstrofe humana i social de primer nivell, només superada pel que va passar durant la Segona Guerra Mundial”.

El pitjor de tot és que, durant dècades, la repressió va ser passada per alt. L’any 1984, quan Schlögel va publicar el seu primer assaig sobre la capital de l’URSS, no se sabia res dels 20.000 executats al camp de tir de Bútovo. “Crec que aquesta absència del món soviètic té a veure amb l’escissió d’Europa durant més d’un segle -diu-. I des de dins de l’URSS hi havia poc interès a furgar en les ferides: no se sabia on hi havia els camps d’execució, ningú va investigar què passava a Magadan [on milers de persones feien treballs forçats]. No se’n volia parlar perquè eren llocs terriblement traumàtics”. Schlögel creu que d’aquí dos anys, quan se celebri el centenari de la Revolució Russa, hi haurà un punt d’inflexió en les interpretacions sobre els anys de l’imperi soviètic. “Putin ha dit que els bolxevics van robar la Primera Guerra Mundial a Rússia. Es presenta com una traïció a l’esperit revolucionari -explica-. S’està impulsant una relectura molt dramàtica de la història, des d’un punt de vista neonacionalista i neoimperialista”. Mentre espera el 2017, l’historiador treballa en un assaig sobre el Volga, el riu més llarg d’Europa. Una de les moltes històries que hi explicarà és la de la construcció del canal que unia el Volga amb el Moskva, una obra que connectava fluvialment la ciutat amb cinc mars. Els capatassos del projecte van ser denunciats i empresonats just abans de la inauguració, enèsima mostra del modus operandi de l’època a la Rússia estalinista.